Escriure amb força allò que sento, per sentir-me viu.

Escriure amb força allò que sento, per sentir-me viu.

La necessitat de compartir el sentiment, l'emoció, connectar amb l'altre. Bàsicament és això el que busquem en les relacions.
I quan estem desconnectats? què ha passat. Com és que algú ha decidit desconnectar del que sent i simplement viu la vida passant "de puntetes". Amb aquesta frase sembla que simplifiqui el fet del que senten algunes persones, i no vull.
Tothom sent, i justament per que alguns senten i força, no volen entrar-hi.

Són moltes les emocions que tenim quan som infants, i no totes les hem pogut digerir? O com dir-ho per tal d'explicar que hi ha coses que no les superem, i això vol dir que ens han superat emocionalment. Tinguem en compte que en el moment en que ens estem fent emocionalment, qualsevol cosa que ens passa queda registrada en foc.

I arribem a adults mig atrotinats, mig fets, mig trencats, mig estimats. O no, i hi arribem sencers i ferms i sencers emocionalment.

Per això començo dient que tot el que expressem, via art, escriptura, feina, parella, fills, projectes, ànsies, desitjos, necessitats, són reflex del voler fer-nos veure, en el bon sentit de la paraula, i compartir les nostre emocions. Fins i tot el que no es vol fer veure, es fa veure pel seu silenci, res passa desapercebut als ulls de l'ànima social, que tot ho veu i tot mira de compensar per tal que tothom tingui el seu lloc.

El discret es fa veure per la seva discreció, el sorollós pel contrari. L'ànima ens diu que tots necessitem sentir-nos estimats. Estem fets així i oposar-nos-hi, encara ens fa ser més vistos. El que més repel, el que més odi aboca, és el que més fam d'amor té.

La nostra ferida és la que ens posa en relació amb els altres. I ho fem amb cos d'adults i amb comportaments que amaguen el neguit del nen/a i manifesten la nostra necessitat.

Segurament no hi ha solució a la ferida, però si que si l'observem sabrem què ens passa i podrem ser conscients del com fem les coses i del per a què. I potser a partir d'aquí podem fer alguna cosa diferent, des de la consciència i amb la intenció de no patir tant i deixar d'estar en un paper exigent d'amor.

I com sempre recordo que el que escric és el que em ressona a mi. Desitjo que t'ajudi a saber més de tu i conèixer-te millor.

Una abraçada en lletres.

Superficials - el dolor de l'amor fet fantasia

Això que diem dels altres i no veiem en nosaltres. El ser superficial.

Es pot donar en una relació entre dues persones, en que es simbolitza amor, tendresa, empatia. I realment el que hi ha, és seducció, interès per alguna cosa que no es posa de manifest d'entrada.

El fet de no explicitar el que es vol i afalagar a l'altre, és manipulació. "Faig això" per obtenir alguna cosa a canvi, però no ho explicito, per vergonya o perquè m'agrada jugar a ser misteriós/a.

Aquesta conducta, poc té a veure amb la cura o l'interès per l'altre, sinó amb l'interès propi. Per exemple, t'afalago perquè tu també ho facis. O per a tenir una complicitat amb tu i establir un vincle especial, que pot deixar a altres a fora, ve a ser el: "tu i jo ja ens entenem, oi? ", o "els altres no són com tu i com jo", de manera que ens erigim per sobre dels altres.

Aquest tipus de relació és amor per un mateix. Si estàs en una relació de seducció, pots començar a mirar a l'altre creient que t'estima, pensant que li agrades o que li ets simpàtic, i que possiblement pots establir una relació de confiança o fins i tot íntima. Compte amb les fantasies o el que imagines, fantasieges... pregunta primer.

Si no tens la certesa pot passar que quan fas moviments per anar cap a aquesta relació d'amistat o intimitat, que sembla tant fluida i real, aleshores la fantasia, l'empatia, l'amor, poden caure per si sols, perquè l'altre, sedueix per aconseguir alguna cosa, no per donar-te valor.

En ocasions pot passar que el seductor no aguanti la teva mirada de connexió, creies sentir-te valorat, estimat, i ell vol el mateix de tu. Un comportament totalment neuròtic. En Gestalt se'n diu proflexió, et faig a tu el que vull que tu em facis a mi, i sinó ho fas, deixo de fer-ho i t'abandono.

El seductor, simplement diu, et valoro mentre tu m'esculls, em senti desitjat o desitjada, perdis el nord per mi, i senti que sóc únic/a. Sovint passa que quan ja ho té, es cansa de tu i busca en un altre el mateix... La seva gana de sentir-se especial és inacabable. I tu que et creies que et desitjava o t'estimava, deixaràs de ser una novetat, perquè no li has respost com volia. Seràs història.

I això, que ho fa des de l'inconscient i no ho verbalitza, és un cop per al qui ho rep.

No és bo ni dolent, només cal que t'asseguris del que busquen els altres i tu mateix/a, explicitar-ho quan es doni el moment, per entendre a l'altre i ell/a a tu. Entendre la seva intenció positiva, revestida de jocs i fantasies. Ser conscient de la seva necessitat i de la teva, per no viure en l'engany, sinó senzillament veient que els interessos són els que són i el llenguatge per a comunicar-los opacs, indirectes i complexes.

Sabent què vol l'altre, preguntant-ho directament, ens estalviarem patiment, centrarem les expectatives del que vol realment o evitarem crear-ne de falses.

Tant el seductor com el seduït, fan un paper per sentir-se especials i es bo prendre'n consciència, per tal que cada cop tinguem relacions més autèntiques i transparents. Viure en una fantasia porta a relacions complicades... Mirem-nos primer per saber que volem i siguem francs.

Cossificació - Classificació

Convertir el cos en un objecte.
Fer que el meu cos sigui quelcom desitjable. Convertir-lo en un producte per bescanviar-lo per altres objectes o privilegis, serveis, sensacions, favors....

Quan ens estem fent com a persones i som adolescents, hi ha qui busca que es fixin en ell/a, busca tenir certa popularitat. El fet que tinguis un cos que agradi, unes faccions boniques, o un caràcter fantàstic, divertit, carismàtic... facilita que es fixin en tu. I a l'hora dificulta, per als qui no volen sobresortir, passar desapercebuts.

Tothom té les seves qualitats. I cadascú fa servir els seus atributs per al que considera més necessari i important.

Usar el nostre físic o les nostres qualitats com a moneda de canvi ens portar a dependre'n i estar treballant per a mantenir-les vives. Aconseguir que els altres es fixin amb mi i "m'escullin" és una feinada, si no és que destaco entre 1000 i sóc únic/a.

Una manera de mostrar-nos al món, avui en dia és mitjançant les fotos de perfil, a l'instagram, a les xarxes...
El que ensenyo és el que vull que els altres aprovin. Pot ser bellesa, estètica, una incògnita, o demostrar com de transgressora, alternativa o provocadora (persona) sóc.

Quan el que mostro és el meu cos, l'estic posant en joc, el mostro i els altres valoren. Sabem que inevitablement la ment humana, observa, compara, emet un judici sobre el que ha vist i determina si allò és blanc, negre, és bo o dolent, és atractiu o fastigós... és indestriable. Una altra cosa és que l'observador, conscient de la frenètica activitat classificadora de la ment, la deixi fer i no en faci cas, no es cregui les conclusions a les que arriba.

A vegades les conclusions que treu la nostra ment, es troben dins un context determinat (cultural, social, familiar,...) i són discriminatòries, emeten judicis i ens aparten de l'ànima, de la bellesa de viure.

Si som suficientment conscients, podrem observar-ho tot com a simples espectadors i només traurem conclusions del que ens pot ajudar, a nosaltres i als altres, a viure en un món respectuós, lliure i amorós.

Tots sabem però que l'ego, les ganes de guanyar, el poder, la competició, són trets que identifiquen a l'home. Si no en fa un ús apropiat, poden ser nocius per a un mateix i per als altres.

Com a adults som lliures de mostrar fotos de perfil ensenyant el nostre cos, com si fossim una model. En l'adolescència, fer-ho pot ser que ens porti a la cossificació. Com a persones tenim un cos meravellós, el que sigui, la maquinària humana és increïble, i a més tenim molts atributs a ressaltar, que no cabrien en una sola foto.

Per tant qui vulgui conèixer a algú bell i atractiu, que no es quedi només amb la imatge, que s'acosti i la conegui d'a prop, així sabrà com de meravellosa és. A aquesta i a totes les persones que si ens acostem i empatitzem, tenim un tresor per mostrar i compartir.

Cuidem-nos i estimem-nos

Mostrar-nos i fluir

L'autenticitat a l'hora d'escriure és el que fa que els lectors ens enganxem a un text. Quan l'autor divaga i es perd en parlar a prop del que el preocupa, podem entrar en un estat hipnòtic o sentir-nos decebuts.

Si per parlar de com em costa aixecar-me al matí, perquè no em sento motivat per fer el que faig cada dia i me n'amago, parlant dels matins a la tardor i de com se m'enganxen els llençols al cos, estaré fent poesia i donant voltes a les sensacions que tinc. No entraré de ple en el problema arrel, que és que no em sento a gust fent el que faig i per tant, no salto del llit, com quan era petit i sabia que aquell dia anàvem amb els pares a veure uns amics a les comarques de Girona, o a fer una excursió al Pirineu. Activitats en el meu cas que em feien sentir part de la família, i on tot fluïa i estàvem relaxats, fins que en ocasions el meu pare es girava i carregava contra algú del germans. Així i tot la innocència tornava a refer-se i sempre donava una nova oportunitat als pares quan proposaven de fer alguna cosa tots junts. Sobretot perquè en aquestes edats no tens massa més alternatives, o t'adaptes o t'adaptes.

Així i tot confio en que no tot era adaptació sinó realment una font inesgotable de confiança en que les coses poden anar bé i per tant, aixecar-me al matí amb aquesta energia i il·lusió és un dels records més vius i que més enyoro de quan era petit.
Reconec que cada dia amb aquesta energia, pot arribar a ser esgotador i que hi ha dies de tot. Fins i tot fent el que més m'agrada hi ha dies que em quedaria al llit i no faria res.

Vull també desmitificar aquesta corrent actual en la que si no t'aixeques cada dia motivat és que tens un problema i "has de fer alguna cosa". Més que "haver de fer alguna cosa" potser la pregunta és com és que segueixo fent el mateix si constato que realment no em fa estar bé el que estic fent. Ja sigui amb els meus amics, la parella o a nivell professional.

Un entremig o una valoració de com estic, sense generalitzar per un mal dia a la resta de dies, em pot permetre prendre consciència de si és que avui estic cansat, malgrat el que faig m'agrada, o si ja porto dies cansat i baix d'energia, perquè no trobo sentit al que estic fent. I si m'escolto m'adono que realment necessito canviar alguna cosa. Pot servir per a prendre decisions o si més no, consciència d'on sóc i veure què em passa.

Quan veig que necessito canviar alguna cosa, s'obren les opcions a saber "què canviar".
Ja sabem que els canvis venen de l'exterior i de l'interior (un mateix que canvia l'actitud i dedicació d'energia a certes coses).

Quan canvio d'entorn, momentàniament aconsegueixo que tot sembli diferent, i realment ho és. I pot ser que no es reprodueixi mai més la situació en la que no em sentia a gust i pugui refer aquest capítol de la meva vida, que és el desitjat i desitjable.

I també pot ser que em torni a trobar en la mateixa situació, perquè no he après res de l'experiència viscuda i segueixi reproduint els mateixos comportaments i patrons de relació.

Els canvis poden ser lents perquè sobretot, comporten canvis interns de comprensió del món i de nosaltres mateixos i no tant canvis de l'exterior, que també són importants si van acompanyats com dic, per canvis interns. Així i tot la lentitud com a ingredient és recomanable a l'hora de prendre decisions. Meditar-les bé abans de prendre-les. Si bé la rauxa pot ser adequada en situacions d'emergència i supervivència, per a canvis profunds no em quedarà una altra que anar a poc a poc.
Per molt que corri, tornaré a ser on era si no em mostro humil i aprenc de l'experiència.

I res, espero que aquest escrit ens ajudi a fer passos cap allà on ens porta la vida i nosaltres siguem capaços de veure i deixar que sigui el que és, sense posar-hi judici, ni intentar anar contra corrent.

La vida flueix si nosaltres fluïm, sinó, es fa més difícil.

Salut
Mateu

El risc de la llibertat

Quan decideixis que vols fer un canvi, quan vegis clar el que vols fer per estar millor i et posis en marxa, et trobaràs al teu pas aquells que et diuen que no ho facis, que aprenguis de la situació que estàs vivint.

Segurament puguis seguir aprenent de la situació, però tens el convenciment que ja ho has provat tot i ja contemples aquesta possibilitat, quan hi penses, et sents cansat i no veus com pots millorar res més.

Per tant, estàs convençut que vols fer el canvi. Doncs això, et trobaràs qui et qüestiona i no et veu capaç, que et justificarà els problemes amb els que et pots trobar.

Simplement està parlant d'ell, de la seva por a la llibertat. I segur que el que diu, per ser profecia autocumplidora, es pot donar en algún moment. No és que quan fas un canvi no et trobis amb dificultats. És que del que es tracta és d'aprendre a sortir de les dificultats, quan te les trobes.

Cosa que la persona amb qui parles, lluny de ser objectiva, és simplement derrotista. Allunya-te'n i segueix el camí, en el que et trobaràs persones que t'animaran a fer el pas i que si poden, et donaran un cop de ma.

Aquestes són les persones que com tu, volen sentir-se lliures i assumir el risc de la llibertat. Perquè la por d'alguns, és que les persones lliures siguin ingovernables o manipulables, en canvi aquestes persones el que estan és compromeses amb la llibertat a escollir lliurement fer el que se'ls proposa.

No deixar de caminar cap als nostres anhels i superar les dificultats, fa que cada cop ens sentim més lliures i feliços.

Anem endavant!

Estar trist, estar content

Estar trist, estar content o la clau de la felicitat?

"Sento una sensació rodona al tòrax, un tenyit amb sorra que s'escampa per les terminacions nervioses."

Ja veus que descriure la sensació de tristesa al cos és per a cadascú d'una manera diferent. I també el qualificatiu tristesa pot ser per algú por o per un altre angoixa. Jo m'autodiagnostico que estic trist i ja m'entenc.

Poc a poc.

Una cosa és el que sento en el cos, l'altre el que entenc que és, quina emoció és... I quan decideixo que és aquesta emoció i li poso el nom, l'expresso.

Poder sentir, és un primer pas. Hi ha qui no sent.

El qui sent decideix què sent i li posa un qualificatiu, una paraula que tots entenem i compartim.
Més enllà de la paraula que identifica el que és, segons jo considero, hi ha quelcom cultural, de creença que també li dona un significat a la paraula.

Així, el qualificatiu que li poso, em genera uns pensaments. Que poden ser, quan sento això, em sento "malament" i aleshores, potser "em jutjo" o m'"inhabilito".

I per un altre costat hi ha la cultura, el pensament social. Si en la cultura en la que visc sentir-se trist, és quelcom no acceptat i mal vist, miraré de fer el possible per estar content, per amagar la tristesa. I això ho puc aconseguir responent sempre que em pregunten, com estàs? jo dir: bé, molt bé. I per dins estar fet un nyap. O medicant-me, bevent alcohol o prenent drogues.

En la cultura de l'èxit, dels triomfadors, dels que han de mostrar el seu status, mostrar-se feble, trist, moix, és un signe de fracàs, d'inferioritat.

Finalment el que em pot ajudar és a sentir el que sento, sense qualificatiu, i veure què em permet fer o que no.
Ser capaç per mi mateix de poder parar i sentir, respirar i calmar-me. Donar-me escalfor, dir-me que m'accepto com sóc i que m'estimo així.
Si puc mirar-me amb tendresa i compassió, sense voler tapar el que em passa, simplement deixar-m'ho sentir, viuré aquests moments com a naturals, serà la meva naturalesa. Sense més, sense comparacions amb altres, sense prejudici del que està bé o el que està malament, sense culpabilitat perquè "si sento això és perquè alguna cosa no estic fent bé".

Si ens deixem una mica en pau i abracem el que sentim, segurament la ferida anirà sanant. I el més important no serà estar content o "no" estar trist, sinó estar amb el que hi ha.

I potser això ens acosta una mica al que diem, la felicitat.

La llibertat et fa brillar

Has estat molts anys en parella i us ha anat bé. No has hagut de sostenir la soledat de l'ànima perquè us acompanyàveu.
Us estimeu.
Sembla que heu arribat a un punt, en que us heu adonat, que l'un amb l'altre, us resteu autonomia i independència.
Sabeu el que és sentir-se sol, i també sabeu com és de còmode tenir sempre algú al costat. Malgrat no hi ha guspira, malgrat sembla que les idees en parella ja no flueixen, els projectes i la creativitat han minvat. Els dos una mica dolguts, ressentits.
És un moment complex, les crisis no són agradables. Simplement són necessàries? O potser són inevitables.
I és sorprenent quan et veus a tu i a l'altre, refent-vos. Agafant aire, oxigenant-vos. Us heu donat un temps per tastar la llibertat.

Ara, les vostres mirades no demanen res, no es recolzen infantilment en l'altre. Són mirades adultes. Que diuen, sóc aquí, si em necessites saps que pots comptar amb mi i sinó vol dir que estàs bé, tal i com estàs.
Cadascú es fa responsable del seu buit i el sosté, i l'altre deixa de suplir la sensació d'angoixa de l'altre.

Alguna nit sense plans...
Tot però, quan es buida, s'omple, si estàs disposada. I aquí és quan comences a brillar. Ara, és quan fent-te responsable, prens una direcció, i el teu cos, la teva mirada, el teu pas, tornen a ser ferms, determinats. Sí, amb dolor també, amb moments de flaquesa, i amb moments d'alegria. Però sense buscar l'aprovació de l'altre, ja no.

Comences a veure que l'altre no és tan important, i que l'havies "usat", l'havies hipotecat per poder sobreviure. I ella havia fet el mateix amb tu. Els dos sou còmplices de la situació de confort en la que us trobàveu.

Seran moments complexos, no és fàcil. Malgrat això, si voleu, us teniu allà. La vostra relació és antiga i quan us trobeu, torneu a sentir la tranquil·litat de no haver de fer res especial per agradar a l'altre. Simplement, sabeu que estant, és suficient.

Perquè les vostres ànimes i els vostres cors, es coneixen el ritme i s'acompassen. Res però, és per sempre. La vida porta canvis, i hi ha emocions implicites, sentirs intensos i si evites sentir-los, és com si morissis una mica cada dia.

Ara toca viure, arriscar-se a sentir de nou. Coses que seran plaents i altres incertes.

I tot, perquè quan surts de la zona de confort, és com si entressis a la dutxa amb l'aigua freda. Els primers instants, el cos sent la fredor de l'aigua, després tot es regula, el cor bombeja escalfor i l'aigua també s'escalfa.