Estar trist, estar content o la clau de la felicitat?
"Sento una sensació rodona al tòrax, un tenyit amb sorra que s'escampa per les terminacions nervioses."
Ja veus que descriure la sensació de tristesa al cos és per a cadascú d'una manera diferent. I també el qualificatiu tristesa pot ser per algú por o per un altre angoixa. Jo m'autodiagnostico que estic trist i ja m'entenc.
Poc a poc.
Una cosa és el que sento en el cos, l'altre el que entenc que és, quina emoció és... I quan decideixo que és aquesta emoció i li poso el nom, l'expresso.
Poder sentir, és un primer pas. Hi ha qui no sent.
El qui sent decideix què sent i li posa un qualificatiu, una paraula que tots entenem i compartim.
Més enllà de la paraula que identifica el que és, segons jo considero, hi ha quelcom cultural, de creença que també li dona un significat a la paraula.
Així, el qualificatiu que li poso, em genera uns pensaments. Que poden ser, quan sento això, em sento "malament" i aleshores, potser "em jutjo" o m'"inhabilito".
I per un altre costat hi ha la cultura, el pensament social. Si en la cultura en la que visc sentir-se trist, és quelcom no acceptat i mal vist, miraré de fer el possible per estar content, per amagar la tristesa. I això ho puc aconseguir responent sempre que em pregunten, com estàs? jo dir: bé, molt bé. I per dins estar fet un nyap. O medicant-me, bevent alcohol o prenent drogues.
En la cultura de l'èxit, dels triomfadors, dels que han de mostrar el seu status, mostrar-se feble, trist, moix, és un signe de fracàs, d'inferioritat.
Finalment el que em pot ajudar és a sentir el que sento, sense qualificatiu, i veure què em permet fer o que no.
Ser capaç per mi mateix de poder parar i sentir, respirar i calmar-me. Donar-me escalfor, dir-me que m'accepto com sóc i que m'estimo així.
Si puc mirar-me amb tendresa i compassió, sense voler tapar el que em passa, simplement deixar-m'ho sentir, viuré aquests moments com a naturals, serà la meva naturalesa. Sense més, sense comparacions amb altres, sense prejudici del que està bé o el que està malament, sense culpabilitat perquè "si sento això és perquè alguna cosa no estic fent bé".
Si ens deixem una mica en pau i abracem el que sentim, segurament la ferida anirà sanant. I el més important no serà estar content o "no" estar trist, sinó estar amb el que hi ha.
I potser això ens acosta una mica al que diem, la felicitat.
"Sento una sensació rodona al tòrax, un tenyit amb sorra que s'escampa per les terminacions nervioses."
Ja veus que descriure la sensació de tristesa al cos és per a cadascú d'una manera diferent. I també el qualificatiu tristesa pot ser per algú por o per un altre angoixa. Jo m'autodiagnostico que estic trist i ja m'entenc.
Poc a poc.
Una cosa és el que sento en el cos, l'altre el que entenc que és, quina emoció és... I quan decideixo que és aquesta emoció i li poso el nom, l'expresso.
Poder sentir, és un primer pas. Hi ha qui no sent.
El qui sent decideix què sent i li posa un qualificatiu, una paraula que tots entenem i compartim.
Més enllà de la paraula que identifica el que és, segons jo considero, hi ha quelcom cultural, de creença que també li dona un significat a la paraula.
Així, el qualificatiu que li poso, em genera uns pensaments. Que poden ser, quan sento això, em sento "malament" i aleshores, potser "em jutjo" o m'"inhabilito".
I per un altre costat hi ha la cultura, el pensament social. Si en la cultura en la que visc sentir-se trist, és quelcom no acceptat i mal vist, miraré de fer el possible per estar content, per amagar la tristesa. I això ho puc aconseguir responent sempre que em pregunten, com estàs? jo dir: bé, molt bé. I per dins estar fet un nyap. O medicant-me, bevent alcohol o prenent drogues.
En la cultura de l'èxit, dels triomfadors, dels que han de mostrar el seu status, mostrar-se feble, trist, moix, és un signe de fracàs, d'inferioritat.
Finalment el que em pot ajudar és a sentir el que sento, sense qualificatiu, i veure què em permet fer o que no.
Ser capaç per mi mateix de poder parar i sentir, respirar i calmar-me. Donar-me escalfor, dir-me que m'accepto com sóc i que m'estimo així.
Si puc mirar-me amb tendresa i compassió, sense voler tapar el que em passa, simplement deixar-m'ho sentir, viuré aquests moments com a naturals, serà la meva naturalesa. Sense més, sense comparacions amb altres, sense prejudici del que està bé o el que està malament, sense culpabilitat perquè "si sento això és perquè alguna cosa no estic fent bé".
Si ens deixem una mica en pau i abracem el que sentim, segurament la ferida anirà sanant. I el més important no serà estar content o "no" estar trist, sinó estar amb el que hi ha.
I potser això ens acosta una mica al que diem, la felicitat.
M'encanta com escrius i com descrius els sentiments, tens raó quan ens pregunten con estem sembla que sempre em de dir que molt bé i creu-me que moltes vegades és una fasana que ens posem a sobre per no dir que veritablement aquest dia no estem com la gent espera que estem. Gràcies pel teu poema, per mi és preciós.
ResponElimina