Dia a dia veiem que el llenguatge jurídic, els òrgans que el representen, les administracions, institucions, persones físiques i jurídiques, fan més complexa la nostra vida. Tots volem anar de vacances o passar uns dies en que les coses flueixen sense més preocupació que, a quina hora m'aixecaré, quan esmorzaré, dinaré o en quin gorg o platja em banyaré. Volem connectar amb la natura, bé alguns, hi ha qui se'n va a Oropesa o Benidorm, però no... ara no. Bromes a part, el que busquem és que tot estigui resolt que no haguem de discutir amb ningú, connectem amb el nostre cos, amb les nostres emocions i el nostre intel·lecte i estem en coherència, en equilibiri. Sembla que tot agafa una dinàmica més fàcil.
Que ens separa d'una vida estresada i pressionada i de la vida del dolce fare niente?
No podem trobar el camí del mig. Una vida en que ens sentim nosaltres, en que fem allò que realment ens agrada fer i que ens permeti compartir alegries, maldecaps i poguem viure sense haver d'estar patint els fluxes de capital, les crisis econòmiques.
Oi que tenim la resposta però ens fa por? Com pot ser que en l'actualitat hi hagi escassedat havent-hi hagut l'abundància que hi havia hagut fa 6 anys. Sembla que l'abundància de fa 6 anys no era real, estava forçant la producció i l'economia i cremava més recursos dels necessaris.
És clar l'home no té límits pel que fa a voler tenir més i viure amb el màxim de plaers externs.
Bé, bé bé. Estic dibuixant un futur anacoreta? No! dibuixo un món...
Addendum...
La idea que les persones necessitem treballar des del dia a dia i fer les polítiques caminant en una direcció comú però consensuada i després a volar. Tot el que després necessitarem és que sabem gestionar els nostres estats d'ànim, les nostres cabòries, interessos que s'aparten del comú, del valor comú, no de la direcció cega a un ideal, sinó d'aquell valor que vem decidir junts i/o que està per sobre dels interessos de les nacions, les castes, les classes socials. Per això quan algú decideix que els seus son els bons i els altres són els dolents, s'estan mirant les coses des del melic i no des del valor universal. Això sí, quedem d'acord en quin són els valors i lluitem amb amor per assolir-los. Això que vol dir, que no hi haurà guerres? no ho sé potser és inevitable, però potser sí que ens donarà una visió sobre la guerra que ens permetrà dir que això és un desordre, que cal mirar i resoldre amb la pau, no amb més guerra. I és clar l'home al final no actua per ell si nó per que algú li ha dit o li ha venut la idea que allò és el millor per ell i la seva gent. I això és l'interès dels que manipulen el poder, les idees, els que no estimen a les persones, ni a ells mateixos, per que al final aquestes accions porten problemes que les generacions posteriors han de càrregar. Que la gent sigui inculta o analfabeta interessa per que així sempre hi ha qui farà la feina no qualificada o podrem aconseguir recursos de zones en les que matarien per un crostó de pa.
Som un sistema i hem de saber quin és l'ordre del sistema per poder-hi viure, sinó el Samsara es va reproduïnt i no ens permet crèixer sinó, quedar-nos en un cercle tancat.
Però sabem que les paraules són el buit, si no hi ha una voluntat real per a fer que les coses puguin arribar a transformar-se. Sinó tenim la voluntat de veure que d'una ensopegada en podem aprendre i així sortir del cercle, per passar a l'espiral. Sense oblidar que cadascuna de les parts i fragments que l'han creat son la base d'on som ara. Amb la idea i la voluntat que on som ara, és molt millor d'on erem fa 3 minuts o 3000 anys.
L'altre dia vaig tenir una visió que relaciona la mítica frase que el capitalisme incentiva el talent per que el qui aconsegueix l'èxit i la fortuna se sent motivat a seguir creixent i generant riquesa. Jo tinc els meus dubtes que sigui generalitzable. És un tema de valors més que de guanys econòmics. Però si la religió és el capuitalisme alehsores ho entenc. Tampoc nego el valor a la riquesa, però si a tenir dret a accedir als recursos per a poder viure. Molt lluny d'on estem ara, en que hi ha persones que passen fam i d'altres tenen un tren de vida que ofèn.
I qui ho mesura això? una organització mundial? No o sí?
Continuarà...
Que ens separa d'una vida estresada i pressionada i de la vida del dolce fare niente?
No podem trobar el camí del mig. Una vida en que ens sentim nosaltres, en que fem allò que realment ens agrada fer i que ens permeti compartir alegries, maldecaps i poguem viure sense haver d'estar patint els fluxes de capital, les crisis econòmiques.
Oi que tenim la resposta però ens fa por? Com pot ser que en l'actualitat hi hagi escassedat havent-hi hagut l'abundància que hi havia hagut fa 6 anys. Sembla que l'abundància de fa 6 anys no era real, estava forçant la producció i l'economia i cremava més recursos dels necessaris.
És clar l'home no té límits pel que fa a voler tenir més i viure amb el màxim de plaers externs.
Bé, bé bé. Estic dibuixant un futur anacoreta? No! dibuixo un món...
Addendum...
La idea que les persones necessitem treballar des del dia a dia i fer les polítiques caminant en una direcció comú però consensuada i després a volar. Tot el que després necessitarem és que sabem gestionar els nostres estats d'ànim, les nostres cabòries, interessos que s'aparten del comú, del valor comú, no de la direcció cega a un ideal, sinó d'aquell valor que vem decidir junts i/o que està per sobre dels interessos de les nacions, les castes, les classes socials. Per això quan algú decideix que els seus son els bons i els altres són els dolents, s'estan mirant les coses des del melic i no des del valor universal. Això sí, quedem d'acord en quin són els valors i lluitem amb amor per assolir-los. Això que vol dir, que no hi haurà guerres? no ho sé potser és inevitable, però potser sí que ens donarà una visió sobre la guerra que ens permetrà dir que això és un desordre, que cal mirar i resoldre amb la pau, no amb més guerra. I és clar l'home al final no actua per ell si nó per que algú li ha dit o li ha venut la idea que allò és el millor per ell i la seva gent. I això és l'interès dels que manipulen el poder, les idees, els que no estimen a les persones, ni a ells mateixos, per que al final aquestes accions porten problemes que les generacions posteriors han de càrregar. Que la gent sigui inculta o analfabeta interessa per que així sempre hi ha qui farà la feina no qualificada o podrem aconseguir recursos de zones en les que matarien per un crostó de pa.
Som un sistema i hem de saber quin és l'ordre del sistema per poder-hi viure, sinó el Samsara es va reproduïnt i no ens permet crèixer sinó, quedar-nos en un cercle tancat.
Però sabem que les paraules són el buit, si no hi ha una voluntat real per a fer que les coses puguin arribar a transformar-se. Sinó tenim la voluntat de veure que d'una ensopegada en podem aprendre i així sortir del cercle, per passar a l'espiral. Sense oblidar que cadascuna de les parts i fragments que l'han creat son la base d'on som ara. Amb la idea i la voluntat que on som ara, és molt millor d'on erem fa 3 minuts o 3000 anys.
L'altre dia vaig tenir una visió que relaciona la mítica frase que el capitalisme incentiva el talent per que el qui aconsegueix l'èxit i la fortuna se sent motivat a seguir creixent i generant riquesa. Jo tinc els meus dubtes que sigui generalitzable. És un tema de valors més que de guanys econòmics. Però si la religió és el capuitalisme alehsores ho entenc. Tampoc nego el valor a la riquesa, però si a tenir dret a accedir als recursos per a poder viure. Molt lluny d'on estem ara, en que hi ha persones que passen fam i d'altres tenen un tren de vida que ofèn.
I qui ho mesura això? una organització mundial? No o sí?
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada