Des de fa uns tres o quatre anys, no recordo exactament quan, he estat escrivint diàriament el que em passava pels ulls, pel cap o les entranyes i n'he fet poesia.
Vull reprendre aquest espai del blog per posar-hi el que vaig escrivint, pel que fa a poesia. I en això reconec que sóc agosarat, perquè només sé que el que escric té un format de frases curtes i concises, escrites en format de poesia, no guarda cap mètrica però pot tenir, en algun moment, rima. No és aquest exercici el que faig, el de la poesia "matemàtica", sinó el de l'expressió del que deia, veig pels ulls, el cor, les entranyes o la pell, i ho faig a través de versos.

Aquest poema que publico avui el vaig escriure ahir, i encara és fresc. De cop vaig sentir que l'amor que tinc, l'amor que passejo és com una flor blanca, fràgil i que entre tants corsés, tant ciment i tanta creença escampada, li costa molt de mostrar-se, de trobar un mirall. El dia a dia de l'amor modern, líquid, l'amor industrial, tecnològic, sanitari, de l'educació, l'amor polític, judicial és duríssim. Francament arribar a casa amb la flor blanca immaculada, fresca i amb energia per a sentir l'amor, es fa complex en els dies que corren...
Deixo aquí el meu sentir...

 

La flor d’amor

De branca en branca bategant les ales

Cent mirades al voltant

S’endinsa al niu i s’escalfa amb el plomissall

Se sent fràgil com l’amor de la flor blanca

Els flocs de neu dansen i fan música del silenci

El nostre personatge deixa petjades en la neu blanca

Un rastre efímer, sota l’escalfor del sol.

Una ploma zigzagueja fins a tocar

terra

I omple de bellesa aquest instant

Dues ànimes una al costat de l’altre

Es donen la ma

No els calen paraules

Amb l’escalf del silenci, ja fan

Es miren als ulls i es veuen somriure

Es miren als ulls i es veuen plorar

Si fan un gest de dolor, només els cal abraçar-se

Per saber com és la flor de l’amor, blanca