Ressentiment o creativitat

En ocasions m'adono que em quedo amb un ressentiment degut a situacions que es donen en la relació amb altres persones.

Alguna cosa no ha anat en la línia del que jo volia, quelcom que necessitava satisfer, una idea que he compartit i l'altre no ha aplaudit, ha discrepat o fins i tot m'ha contradit i això no m'ha permès aconseguir el que em proposava.

Que difícil m'és reconèixer que la relació amb els altres, en ocasions en que no m'hi poso d'acord, em crea aquesta sensació.
No voldria sentir ressentiment, primera. I segona, vull que les coses siguin com m'he imaginat i tot sigui fàcil d'aconseguir.
Perquè hi ha gent que em fa la traveta o no s'alinea amb el que jo proposo? perquè les coses no són fàcils?

I aquí és on em trobo amb mi mateix, amb la meva rigidesa i amb la meva intolerància al que és. El fet de no acceptar a l'altre amb les seves creences, les seves incerteses, la seva opinió o valors, em crea malestar i em resta energia. El meu ego, el meu caràcter, segueix insistint en que allò és el que val i si els altres no ho veuen, els desprecia. És una actitud, sovint infantil, com quan de petits la mare o el pare no ens comprava la llaminadura o la pistoleta d'aigua i ens enfadàvem.

Quanta energia he perdut encaparrant-me en canviar als altres, enlloc de mirar que podia fer, o entendre que no hi havia res a fer i deixar anar la relació o situació. Es desencisador trobar-te persones amb les que discrepes i no veure't capaç d'arribar a un acord.

Les solucions són moltes i cadascú té la seva, a mi el que em va bé és.
Veure com plantejo les coses, si m'explico bé, si l'altre m'ha entès, si sé veure quina és la seva necessitat, i com podem trobar una solució intermitja amb la que els dos puguem satisfer la nostra necessitat, sense haver de separar els nostres camins. Aprendre del repte que se'ns planteja.
L'altre, és veure que realment no hi ha possibilitat de trobar-nos i que insistir en el tema, és topar amb un mur, el propi, per la incapacitat de trobar un camí, i el de l'altre, que tampoc es capaç de flexibilitzar i trobar una solució.

En cada trobada, cada relació amb els altres, em trobo amb mi mateix, amb les meves dificultats, en com faig arribar el meu missatge, en la manera com em relaciono i des d'on ho faig. Aquest aspecte per mi és bàsic. Em relaciono des de l'interès personal? o ho faig mirant d'entendre quin és l'interès de l'altre?
En l'atenció a aquests dos interessos en surt una manera de relacionar-me i és on puc trobar l'equilibri, l'espai perquè les relacions siguin més còmodes.

Així que, enlloc de perdre energia en insistir, val la pena parar, respirar, veure si hi ha res en el que m'estic capficant, que pugui fer de diferent, una nova manera de fer que em permeti trobar una proposta creativa. I si no és possible, deixar anar la situació i desaferrar-me del dolor. Voler quelcom que no pot ser, perquè no depèn només de mi, i insistir-hi és font de sofriment, així que fluir com l'aigua o lliscar com el vent és sovint el més saludable.
Acceptar és el millor que podem fer per alliberar-nos de les dependències emocionals i anar suavitzant el nostre caràcter.