Escriure amb força allò que sento, per sentir-me viu.
La necessitat de compartir el sentiment, l'emoció, connectar amb l'altre. Bàsicament és això el que busquem en les relacions.
I quan estem desconnectats? què ha passat. Com és que algú ha decidit desconnectar del que sent i simplement viu la vida passant "de puntetes". Amb aquesta frase sembla que simplifiqui el fet del que senten algunes persones, i no vull.
Tothom sent, i justament per que alguns senten i força, no volen entrar-hi.
Són moltes les emocions que tenim quan som infants, i no totes les hem pogut digerir? O com dir-ho per tal d'explicar que hi ha coses que no les superem, i això vol dir que ens han superat emocionalment. Tinguem en compte que en el moment en que ens estem fent emocionalment, qualsevol cosa que ens passa queda registrada en foc.
I arribem a adults mig atrotinats, mig fets, mig trencats, mig estimats. O no, i hi arribem sencers i ferms i sencers emocionalment.
Per això començo dient que tot el que expressem, via art, escriptura, feina, parella, fills, projectes, ànsies, desitjos, necessitats, són reflex del voler fer-nos veure, en el bon sentit de la paraula, i compartir les nostre emocions. Fins i tot el que no es vol fer veure, es fa veure pel seu silenci, res passa desapercebut als ulls de l'ànima social, que tot ho veu i tot mira de compensar per tal que tothom tingui el seu lloc.
El discret es fa veure per la seva discreció, el sorollós pel contrari. L'ànima ens diu que tots necessitem sentir-nos estimats. Estem fets així i oposar-nos-hi, encara ens fa ser més vistos. El que més repel, el que més odi aboca, és el que més fam d'amor té.
La nostra ferida és la que ens posa en relació amb els altres. I ho fem amb cos d'adults i amb comportaments que amaguen el neguit del nen/a i manifesten la nostra necessitat.
Segurament no hi ha solució a la ferida, però si que si l'observem sabrem què ens passa i podrem ser conscients del com fem les coses i del per a què. I potser a partir d'aquí podem fer alguna cosa diferent, des de la consciència i amb la intenció de no patir tant i deixar d'estar en un paper exigent d'amor.
I com sempre recordo que el que escric és el que em ressona a mi. Desitjo que t'ajudi a saber més de tu i conèixer-te millor.
Una abraçada en lletres.
La necessitat de compartir el sentiment, l'emoció, connectar amb l'altre. Bàsicament és això el que busquem en les relacions.
I quan estem desconnectats? què ha passat. Com és que algú ha decidit desconnectar del que sent i simplement viu la vida passant "de puntetes". Amb aquesta frase sembla que simplifiqui el fet del que senten algunes persones, i no vull.
Tothom sent, i justament per que alguns senten i força, no volen entrar-hi.
Són moltes les emocions que tenim quan som infants, i no totes les hem pogut digerir? O com dir-ho per tal d'explicar que hi ha coses que no les superem, i això vol dir que ens han superat emocionalment. Tinguem en compte que en el moment en que ens estem fent emocionalment, qualsevol cosa que ens passa queda registrada en foc.
I arribem a adults mig atrotinats, mig fets, mig trencats, mig estimats. O no, i hi arribem sencers i ferms i sencers emocionalment.
Per això començo dient que tot el que expressem, via art, escriptura, feina, parella, fills, projectes, ànsies, desitjos, necessitats, són reflex del voler fer-nos veure, en el bon sentit de la paraula, i compartir les nostre emocions. Fins i tot el que no es vol fer veure, es fa veure pel seu silenci, res passa desapercebut als ulls de l'ànima social, que tot ho veu i tot mira de compensar per tal que tothom tingui el seu lloc.
El discret es fa veure per la seva discreció, el sorollós pel contrari. L'ànima ens diu que tots necessitem sentir-nos estimats. Estem fets així i oposar-nos-hi, encara ens fa ser més vistos. El que més repel, el que més odi aboca, és el que més fam d'amor té.
La nostra ferida és la que ens posa en relació amb els altres. I ho fem amb cos d'adults i amb comportaments que amaguen el neguit del nen/a i manifesten la nostra necessitat.
Segurament no hi ha solució a la ferida, però si que si l'observem sabrem què ens passa i podrem ser conscients del com fem les coses i del per a què. I potser a partir d'aquí podem fer alguna cosa diferent, des de la consciència i amb la intenció de no patir tant i deixar d'estar en un paper exigent d'amor.
I com sempre recordo que el que escric és el que em ressona a mi. Desitjo que t'ajudi a saber més de tu i conèixer-te millor.
Una abraçada en lletres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada