Una truita d'espinacs de l'hort

Una truita d’espinacs de l’hort, els ous de les gallines de Marata, que en David ens va regalar. Ell fa mesos que té gallines, està encantat, sis gallines, sis ous diaris en les èpoques en que més ponen. I darrera això podríem dir que no hi ha res o molt. Depèn com es miri. Penso que en el meu cas significa molt, pel poc que és.

És poca l'estructura necessària per a aconseguir aquests ous, per què les gallines de’n David són sota l’escala de casa seva, vivim a prop l’un de l’altre, les gallines campen pel jardí, mengen restes vegetals, pinso i fan ous ecològics sense segell.

Cert és que amb l’estil de vida que portem i en les condicions que vivim, no és possible que tothom pugui criar les seves gallines. Ni que tampoc sigui necessari.

Per a mi és màgic. El fet de fer una truita d'espinacs de l'hort, amb ous criats a casa. El contacte amb la terra i la natura, el fet de ser un mateix qui veu el resultat del que fa, és meravellós. Així cobreixo la necessitat d'alimentar-me. Entenc per què la manca d'aigua panseix la planta, o determinada plaga afecta al creixement. I veig que allò que faig, reverteix directament, al que persegueixo, nodrir-me. És aquest punt essencial, autèntic, primari o bàsic el que em fa veure la potència, el poder que té la sobirania alimentaria.

És cert que el domini sobre els aliments es pot usar per tenir a les persones sotmeses, de la mateixa manera que s'especula amb la vivenda, es fa amb els aliments. I aquest fet és, segons la meva manera de veure-ho, una realitat. No val a senyalar qui especula, però si que podem evidenciar que com més globalitzat sigui el negoci de l'alimentació més difícil serà tenir terra, i més controlada per les multinacionals estarà.

Així podríem dir que hi ha certa correlació entre els qui maneguen els mercats i els que en pateixen les conseqüències. I potser per això cal fer campanyes per ajudar als més necessitats a trobar solucions a la seva situació, malgrat les circumstàncies externes, i fer-nos, al màxim, autosuficients, mitjançant formació adaptada a la tecnologia i recursos al nostre abast.

Podríem dir que com més persones aconsegueixin sortir del mercat de consum d'aliments massiu i es facin amb certa producció pròpia, més a prop estem de forçar un canvi en el negoci mundial de l'alimentació. Com tots els canvis, és fàcil de dir i complex de fer, no impossible. Segurament el qui està en la situació més desfavorable, si s'adona quines són les claus del sistema, podrà decidir alliberar-se de les regles que marquen els més poderosos.

D'entrada sembla ridícul o impossible un plantejament així, però com més siguin els qui exerceixin la sobirania alimentària, des de la producció a la comercialització, passant pel consum, més sortirem del rol de víctimes i menys demanarem, als qui se suposa que són els nostres botxins, que, si us plau, canviïn. No serà necessari, per que el canvi l'estarem fent nosaltres.

Per altra banda vull introduir un altre concepte, el de les sensacions. Quan la producció d'hortalisses es converteix en un servei o en un producte, es perd contacte amb la naturalesa real. Com ho explico... quan jo planto i faig créixer enciams per vendre’ls i obtinc diners, això em permet fer altres coses, però això és rebuscat. Potser que un dia senti apatia per que hauré perdut el contacte amb la realitat i no entengui que així és com m'alimento i deixi de fer més enciams per a vendre. o al contrari vegi que així faig diners i en vulgui més, convertint-me en un potentat productor o en una multinacional. La relació entre fer crèixer les hortalisses i menjar-me-les, és el que per a mi, aporta valor al que faig. És el que està més a prop del paradís. M'agrada poder participar del cicle de vida de la natura, plantant, cuidant i recollint els aliments. Em sento més complert.

Pel que fa a la venda d'hortalisses, no passa res, no estic dient que em resulti estrany que algú ho faci, noooo, només que a mi em resulta més complex. Potser un intercanvi d’uns enciams per una reparació elèctrica o com resoldre un tema fiscal, em farà més efecte, emocionalment parlant, que el fet de crear una xarxa comercial, per sortir a vendre enciams a Mercalona entran en la dinàmica de mercat on sempre intentaran rebaixar-me el preu, i hauré d'acabar negociant amb el transportista o amb el propietari dels terrenys. Fet que em portarà a voler ser més poderós i així dominar tant com pugui la producció i els proveïdors, i cauré un altre cop en la roda tòxica e la que casualment vull sortir. Així que tota vinculació amb vendre per a obtenir diners em portarà a l'especulació, perdent contacte amb el valor real de les coses. ës per això que introdueixo el fet de l'intercanvi, per què considero que canvies valor per valor i no estàs subjecte a una moneda que fluctua segons els mercats internacionals i que un dia pot donar un valor x al que fas i l'endemà canvia el valor del diner i el que tu feies passa a valdre més o menys, no podent fer res per resoldre-ho.

Així que, em proposo trobar la manera de fer intercanvi d'activitat per activitat i valor per valor... alliberant-nos de les inclemències del mercat i guanyant control sobre el valor real del que has produït.

Un altre factor enganyós és que els enciams creixen de la terra tal i com són, per que no els acceptem així? Doncs per que tenim tendència a fixar-nos en els defectes i no en les virtuts, i així el que avui és novedós i meravellós, demà és substituït per una cosa "diferent" suposadament moderna. I normalment és per que a través de la publicitat ens fan creure que emocionalment la vella ja no ens dona res i en canvi la nova ens permetrà assolir el nostre màxim grau de satisfacció.

Sí, ja ho sé insisteixo, en les emocions. Però és que no és així com ens produïm, alegrem o patim, doncs per que no mirem de tenir emocions “sanes” i deixem també d'especular amb elles. Apareix el concepte especulació emocional, o creació d'expectatives no necessàries, que ens porten de cap a l’extinció?

On vull anar... doncs penso que hem involucionat i que el significat de la paraula éssers humans déu ser per una espècie que encara no ha arribat al planeta terra. Enlloc de millorar en les relacions, en el compartir en el cuidar-nos, hem millorat en la tècnica. Això, ens ha allunyat de nosaltres mateixos, de la nostra essència, del que som. Som éssers vius que compartim amb la resta d'animals la necessitat de menjar, abrigar-nos, sentir-nos segurs, tenir amics, formar part d’una comunitat, i en alguns casos sentir-nos reconeguts. El fet de realitzar-nos i transcendir és propi dels humans.

Mentre us dic això l’esquena se’m queixa, ahir vaig estar removent terra per cobrir les patateres. Així que la teoria posada a la pràctica té els seus límits, però penso que val la pena. 

Tot plegat i essent jo mateix un producte de l’era industrial, comercial, formació reglada i especialitzada i d’altres sistematitzacions uniformitzadores, que no oblidem ens han portat on som (com diuen més o menys, en els casaments, per bé o per mal, en la salut o en la malaltia,...) em fa pensar en que també veiem què de tot això ens fa perdre qualitat i riquesa. Per què sabrem donar resposta a la nostra essència o haurem de seguir medicant-nos per lluitar contra nosaltres mateixos, per que la vida ara és "molt dura". Quan de temps més, alguns de nosaltres, volem seguir vivint durament, enlloc de viure feliços i en pau?