Relacions sostenibles

El tema va sobre la comunicació amb la gent que ens envolta. Sovint pot ser que tinguem algun problema de comunicació amb els amics i els en donem la culpa.
Habitualment la solució de les coses està en un mateix i no en els altres. És a dir el problema és meu, per que és a mi a qui molesta.

I no sabem com fer-ho. Potser en podem parlar i ens ajudarà. Per exemple, enviem un mail i no ens contesten. A vegades pensem que estan enfeinats i d'altres tenim la sensació que ens eviten i pensem el pitjor. Que som uns pesats, que ja tenen prou feina... que passen de nosaltres. O que són uns "penques" que mai responen a res... Totes les opcions són bones, però no ho sabem del cert. Només sabem que no ens han contestat, aquesta és la dada que tenim

És cert que a vegades tenim moltes coses al cap i sobretot en edats adultes les relacions poden passar a segon terme, darrera la família o la parella. Però per més que ho sabem i ens ho expliquem, "-Tranquil que segur que està amb altres temes", no agafem el telèfon per interessar-nos i així saber realment que passa. Així que en moltes ocasions ens mirem el melic i pensem que no ens tenen en compte, que "no volen saber res" de nosaltres... traient una conclusió basada en una suposició.

Per que no ens posem en contacte amb la persona indicada i mirem de resoldre el tema? Potser és que no ens agrada parlar dels nostres sentiments, i quan ho fem ens  sentim vulnerables. Així les opcions poden ser diferents, passar del tema (renuncia), acceptar el que hi ha (acceptació) o fer quelcom per que tot vagi cap allà on m'havia proposat (intervenció).

Vist així és senzill, però hi ha qui dona voltes a les coses sense prendre una decisió. I passa el temps i no sap com manegar-ho. En parla amb terapeutes, fa pràctiques reveladores. Sembla que està a punt de trobar la solució, i patapam, la vida el torna allà on era.

De fet, la vida segueix i pots buscar altres fonts d'interès o alternatives, però et sents desencisat. I quan estàs engrescat en un altre tema, patapam, un altre cop es repeteix la situació.

Aleshores podem parar-nos a pensar i entendre que no cal buscar culpables. Potser cal veure què és a les nostres mans per a que això no es repeteixi o si més no canviï i "la vida et somrigui" per dir-ho d'una manera.

Pot ser per què busquem allà on no hi ha resposta, o que no sabem entendre els senyals ocults que ens ensenyen que allò que proposem no interessa. A vegades ensopeguem amb algú, que per compromís diu que sí, però finalment, no pot i no ens en diu res. I aleshores pot passar que internament, hi hagi, en algun lloc, una veueta queixosa i infantil, que ens diu: -Per què no vol compartir amb mi el que a mi m'agrada! o el que es traduiria en "no m'està amic". I això ens entristeix o ens fa enfadar, i li fem pagar a la persona amb la que hem intentat comunicar o acordar el que faríem. Sí, sí sona a infantil, però siguem honests, no ens passa això encara...

Això dóna mala vida, siguem francs. Sobretot si ho trasllades a l'altre en forma de recriminació o exigència. Penso que potser és que no acabem d'entendre que cadascú és lliure de fer el que vulgui? Potser és que les relacions ara són tan obertes i lliures, que ara et dic una cosa i al cap de 2 minuts, ja me n'he oblidat i allò queda en res? Potser és que jo sóc igual i vaig a la meva, sense respondre als meus compromisos i, rebo el que dono? O potser és, com deia, fem cas a la veueta interna i imaginem coses terribles, sense saber realment per que no aconsegueixo que l'altre s'engresqui amb la proposta.

Voldríem que això fes un gir, deixar-ho de rebre com una "ofensa", per tal de no capficar-nos i sentir-nos millor.

Així que, alguna cosa hem de poder fer, per no prendre'ns les coses tan a la valenta.

Possiblement és que no haguem après a usar de forma adequada el pensament i ens deixem portar per les idees que ens passen. No sabem aturar-lo i ens sentim identificats amb ell. Aquest pot ser el nostre mal. Em ve al cap aquella frase que diu: el teu pitjor enemic ets tu mateix. Moltes vegades no som crítics amb el pensament i aquest ens manipula. Si poguéssim desemmascarar-lo? i mirar-nos-el a la cara com si fos un altre. Sí ja sé sona a estrany, oi? jo mateix parlant amb el meu pensament? Bé, per fer-ho menys estrany, podem proposar d'observar el pensament. Potser així descobrirem que els pensaments imaginen el pitjor, o coses inexistents, la majoria de vagades.
És convenient que sapiguem veure que l'hem de saber usar. Per resoldre un problema lògic, però quan entren les emocions el cap no és a lloc, i necessitem estar tranquils per raonar. Així deixant-nos portar pels pensaments compulsius i descontrolats, entrem en estats de pànic, o imaginem coses que no són, distorsionem la realitat, ometem coses i fem suposicions, quan realment les coses, són com són, és a dir, més senzilles.

Sí és cert, això és fàcil de dir, però a l'hora de la veritat el nostre cap ens imposa els seus pensaments i no ens adonem que hem tornat a caure a la trampa.

La clau està en això, i sembla absurd, per que a ningú se li ocorreria una proposta tant contra natura. I és, no fer cas al cap quan automàticament pensa. Per això dic que ens convé riure'ns de nosaltres, per què així relativitzem el que pensem. L'humor és un gran trencador de pensaments negatius, idees preconcebudes o imaginades.

Hi ha qui diu que és bo meditar i deixar passar aquestes idees o pensaments que de forma automàtica ens generen un estat emocional alterat, ja sigui per sota o per sobre, de manera que ens mantinguem centrats i veiem les coses com són, no com les interpreta el nostre pensament.

Així, he pensat en una proposta al que podria ser un problema de relació. La propera vegada que un amic no ens respongui a una proposta, truquem-lo o aprofitem per parlar-hi quan el veiem, i preguntem-li com està, com li va tot i amb tranquil·litat i obertament interessem-nos pel tema que vem parlar, per saber què en pensa o si hi segueix interessat. L'altre opció, entre mil és decidir oblidar-me del tema, però no pensar "que s'ha oblidat de mi i que no m'estima". Doncs sembla què per tenir relacions sostenibles i positives cal interessar-se per un mateix i identificar què estem pensant, primer i després interessar-nos pels altres, per entendre'ls i ser, el que s'anomena, empàtic i resoldre el malestar que hem generat.

Podríem dir: pensa bé i tot t'anirà molt millor?