Caminar amb el nostre maldestre (patós?)

Si fem un viatge a l'inici dels temps. Del nostre temps. Del temps en que d'una manera conscient ens adonàvem que allò que desitjàvem, allò que volíem,els nostres anhels, les nostres il·lusions, sovint, no es produien i sentíem aquell malestar interior, començàvem a saber què era la frustració, el límit, el que era possible i el que era impossible (encara, o per sempre).

Sabeu de quina època parlo? Sabeu en quina edat, cadascú de nosaltres guarda aquell primer record, o un entre molts....

L'edat en que teniem secrets i tresors, i fèiem cabanes, l'edat en que podíem somniar en que tot era possible i que els nostres superpoders podien aconseguir-ho...

Quan hi penso, em ve al cap una imatge. Era estirat al llit a l'hora d'anar a dormir i volia llegir una estona, abans de caure en el son profund de la nit, i el llibre de lectura era a la taula d'estudi. Feia poc havia anat al cinema a veure la Guerra de les galàxies i havia vist com en Luke Skywalker recuperava la seva espasa làser, concentrant-se i fent-la venir a la seva ma. Déu meu quin descobriment!

Em vaig concentrar mirant el llibre, una bona estona, demanant que el llibre vingués... i res. Vaig pensar, és qüestió d'entrenament, i vaig tornar a provar-ho, vaig insistir, fins que vaig tenir la sensació que el cap se m'escalfava, i vaig entendre que alguna cosa no anava bé. Així que la meva experiència de suggestió i apropament d'objectes, via telepàtica, no va funcionar, i es clar, em vaig decebre. Em passà ràpid perquè vaig explicar-me que això seria l'hòstia si ho aconseguia. No havia vist cap nen a classe que ho sabés fer...I si era el primer, em convertiria en el Luke Skywalker català.

Aquesta il·lusió, que les coses arribessin només pensant-hi, es va mantenir, malgrat tot, al llarg de la meva vida. El convèncer-me que valia la pena seguir amb la idea i que algun dia m'arribaria el que volia, si estava convençut que ho volia realment i si seguia buscant la manera d'aconseguir-ho. Tant és així, que ara m'adono que no anava tan mal encaminat, perquè tots els que ens formem i dediquem a acompanyar persones, insistim en el pensament positiu, en mantenir la flama del que volem perquè és millor, per aconseguir-ho, que fixar-nos en allò que no volem i ens molesta.

El fet és que si no hi pensem, podem veure com anem per la vida amb el nostre personatge maldestre (torpe) que d'anhelar coses fantàstiques, sovint quimeres impossibles, li ha quedat aquesta il·lusió a la cara, però transformada.

Una cara agredolça, amb una guspira als ulls que recorda, que en un moment va tenir il·lusions, i un rictus a les celles, de tristor. Poseu-vos davant del mirall i busqueu la vostra expressió... Si us poseu un nas de pallasso, segurament trobareu la cara més fàcilment.

Així amb el nostre maldestre, anem caminant per la vida demanant el que ja vam veure, de petits, que no era possible i seguim ara, d'adults insistint-hi.

Per això faig una crida als adults que som, per revisar el que de petits demanàvem i no hem aconseguit, per desprendre'ns-en o per renovar les il·lusions. Més que res per no haver de veure aquesta cara de gos apallissat quan ens posem davant del mirall. I reconèixer que hi ha coses que han estat possible per nosaltres i d'altres que han estat, fins ara, impossibles. Però per favor, canviem la cara. M'entristeixo quan veig a un vianant que se li reflexa, al cos i a la cara, el pes del que no ha aconseguit i no es fixa en el que té, encara que sigui la vida i l'alè.

Vull posar en valor la ingenuïtat de l'infant que érem, recuperar la il·lusió i renovar les ganes de viure aventures i descobrir nous continents.

Renovar la confiança en l'adult que som ara, per seguir en el camí que ens pot dur a assolir els nostres anhels. Recuperem la veu de l'adult que diu a l'infant: "confia en mi, seguirem lluitant pels nostres desitjos"