Un dels grans reptes de la societat actual és que es valida una opinió que enalteix les emocions i nega la veritat com a argument per a la defensa dels interessos d'un col·lectiu o individu.
En motes situacions estem en l'era de la postveritat.
I aquesta manera de funcionar és del tot neuròtica perquè projecta en l'altre allò que no sabem arreglar en nosaltres.
Davant de quelcom que ens incomoda d'un altre, podem culpar-lo i atacar-lo verbalment desqualificant-lo o agredir-lo físicament (radicalisme islàmic, extrema dreta europea o el veí de l'escala, amb diferents mètodes de violència) o podem parlar i aflorar què és el que ens incomoda i com ho podem fer per a poder conviure, respectant els uns i els altres, els costums, les creences o la identitat.
Quan l'emoció esclata ja no es veu a l'altre. Simplement l'agressivitat aflora i en alguns casos fins i tot el desig d'aniquilar a l'altre. Planificar com fer-ho, a través de polítiques i/o manipulacions desemboquen en conflicte.
Per arribar a acords, l'emocionalitat es pot expressar, però no usar-la com a arma culpabilitzadora i per justificar la nostra actuació.
El moment és delicat i convé mantenir la serenor, sense deixar-se trepitjar. Un equilibri delicat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada