Cadascú de nosaltres tenim una llum que ens manté amorosos. Una llum que ens fa estar en pau. La llum que ens dona escalf i que permet sentir-nos a gust. El cultiu d'aquesta llum és vital per a poder seguir en aquesta vida amb una mirada desperta, uns ulls somrients.
Si ens adonem que la llum es torna tènue, si l'escalfor que emana del nostre pit, de l'estomac, del pubis, o de la ment, s'apaga, és possible que hi hagi quelcom que ens dol. Estem tristos o angoixats. Un dolor profund i durador o momentani, un dolor que si no el visitem, ens fa estar malament i si s'allarga en el temps, pot fer que se'ns escapin moments de vida.
El que s'escapa, el que s'escola, és l'oportunitat de sanar allò que ens dol. Amb un silenci profund, amb un reconeixement del dolor, amb una mirada compassiva.
Ara pots aturar la lectura, tancar els ulls i observar aquí i ara, el cos, les sensacions que tens, l'energia que et recorre, i estar atent a què és el que et passa. Respires profundament, observes els pensaments i els deixes passar, i internament prens nota del que et dius, el to, el missatge, i observes on sents dolor...
Deixes la paraula i vas al cos, i t'adones que el cos et parla. Et pot dir: "no siguis tan rígid, no siguis tan esquerp, mira de ser més suau, més responsable, més atent al dolor dels altres i no tant al teu, més atent al teu dolor, si sempre estàs atent al dolor dels altres..."
Fent un exercici de consciència pots adonar-te d'allò que et dol i que t'ho causa. I sobretot què fas amb aquest dolor; t'hi instal·les? o et preguntes què et passa?, l'aculls? i mires la teva vida i què és el que no atens, de la teva família, amistats, feina, temps lliure, salut. O? mires de no fer-li cas i vas sempre endavant, amb unes orelleres de burro...
Sovint ens preguntem perquè i la resposta la tenim en el què fem dia a dia, en el com. En la manera com ens imaginem el món, en com vivim les relacions.... i sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos i ens fem responsables del que fem.
Quedar-nos una mica en el dolor pot ser un bon entrenament per escoltar el nostre cos i veure què podem canviar, pensar de diferent manera per sentir-nos millor.
Tenir por al dolor, o voler treure'ns-el de sobre de forma ràpida, no ens farà estar millor. Simplement el desplaçarà en el temps fins que el cos digui prou.
Si miro de cara el que sento, emocional i físicament, podré travessar el dolor i treure'n un aprenentatge. Si estic atent al dolor corporal, emocional, veuré que és el meu sentinella, que m'avisa i em permet adonar-me del que puc fer per estar millor.
Abracem-nos al dolor per aprendre i veurem que és com una onada, passa i després ve la calma. La felicitat potser és fluir entre l'alegria, la ràbia, la por i la tristor. Totes les emocions ens mantenen en vida i la fan emocionant. Oi?
Mateu
Si ens adonem que la llum es torna tènue, si l'escalfor que emana del nostre pit, de l'estomac, del pubis, o de la ment, s'apaga, és possible que hi hagi quelcom que ens dol. Estem tristos o angoixats. Un dolor profund i durador o momentani, un dolor que si no el visitem, ens fa estar malament i si s'allarga en el temps, pot fer que se'ns escapin moments de vida.
El que s'escapa, el que s'escola, és l'oportunitat de sanar allò que ens dol. Amb un silenci profund, amb un reconeixement del dolor, amb una mirada compassiva.
Ara pots aturar la lectura, tancar els ulls i observar aquí i ara, el cos, les sensacions que tens, l'energia que et recorre, i estar atent a què és el que et passa. Respires profundament, observes els pensaments i els deixes passar, i internament prens nota del que et dius, el to, el missatge, i observes on sents dolor...
Deixes la paraula i vas al cos, i t'adones que el cos et parla. Et pot dir: "no siguis tan rígid, no siguis tan esquerp, mira de ser més suau, més responsable, més atent al dolor dels altres i no tant al teu, més atent al teu dolor, si sempre estàs atent al dolor dels altres..."
Fent un exercici de consciència pots adonar-te d'allò que et dol i que t'ho causa. I sobretot què fas amb aquest dolor; t'hi instal·les? o et preguntes què et passa?, l'aculls? i mires la teva vida i què és el que no atens, de la teva família, amistats, feina, temps lliure, salut. O? mires de no fer-li cas i vas sempre endavant, amb unes orelleres de burro...
Sovint ens preguntem perquè i la resposta la tenim en el què fem dia a dia, en el com. En la manera com ens imaginem el món, en com vivim les relacions.... i sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos i ens fem responsables del que fem.
Quedar-nos una mica en el dolor pot ser un bon entrenament per escoltar el nostre cos i veure què podem canviar, pensar de diferent manera per sentir-nos millor.
Tenir por al dolor, o voler treure'ns-el de sobre de forma ràpida, no ens farà estar millor. Simplement el desplaçarà en el temps fins que el cos digui prou.
Si miro de cara el que sento, emocional i físicament, podré travessar el dolor i treure'n un aprenentatge. Si estic atent al dolor corporal, emocional, veuré que és el meu sentinella, que m'avisa i em permet adonar-me del que puc fer per estar millor.
Abracem-nos al dolor per aprendre i veurem que és com una onada, passa i després ve la calma. La felicitat potser és fluir entre l'alegria, la ràbia, la por i la tristor. Totes les emocions ens mantenen en vida i la fan emocionant. Oi?
Mateu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada