La mandra, la motivació
Són dos extrems que es troben i s'allunyen. En Gestalt se'n diu polaritat.
En una conversa de carrer l'altre dia parlava del sistema educatiu, que tant pares, fills, mestres i Institucions, gaudim i patim.
Parlàvem de la manca de motivació, la dificultat, l'esforç, la il·lusió. I com sempre, no es pot generalitzar, hi ha qui se sent molt a gust amb el currículum escolar i les metodologies pedagògiques actuals, el nombre d'alumnes per classe, el sistema d'avaluació i aprenentatge i hi ha qui és més crític, perquè veu que el seu fill no s'adapta, pateix i ha perdut les ganes de provar-ho i fer cap tipus d'esforç per adaptar-se i es veu centrifugat del sistema.
Alguns fills pateixen aquesta dificultat i sembla que el model establert no té opcions integrades d'aprenentatge a un altre ritme, amb altres metodologies, o l'oportunitat d'escollir allò pel que l'alumne és més apte, ja a edats primerenques. El motiu d'aquestes ratlles és obrir una conversa i poder expressar una opinió, per posar un granet de sorra i potser si, millorar allò que construïm.
Estic habituat a sentir que els canvis costen i que tot és més complex que el que veiem, pares, alumnes, mestres, ampes i tothom qui se'n veu afectat. Malgrat això, és molt sa que es pugui parlar i es pugui veure quines són les limitacions que té el propi sistema, per un costat, i per l'altre, fer-nos conscients del patiment del nen que no se sent engrescat, ni inclòs, en un sistema que no pot atendre'l.
I aquí, en la conversa va sortir el tema de la mandra. El meu interlocutor va esgrimir l'argument que els qui es queixen, habitualment són persones que no volen esforçar-se, que tenen mandra.
Això és important remarcar-ho, perquè és cert que l'home incorpora la mandra en ell, però considero que és una visió limitada i tancada per a afrontar un temes tant importants per a la nostra societat. Que els nostres fills i els joves, vegin opcions per a créixer en aquelles capacitats que tenen més desenvolupades o els és més orgànic treballar-hi.
Les dificultats ja vindran, la vida es dona i nosaltres, que la caminem, anem escollint, fent, proposant, aconseguint, cometent errades i aprenent, etc, etc...
El que dol, és veure com els nois i noies que tenen dificultats amb el sistema educatiu, per que no s'hi adapten, no tenen l'acompanyament adequat per a escollir opcions que no siguin "marginals" o vistes com una segona o tercera via, perquè l'opció principal, és entre cometes "la millor que tenim".
Aquesta afirmació generalitzadora sempre es pot discutir. No pretenc dir que els sistema no funciona en la seva totalitat. El que si és cert és que les dades de fracàs escolar del 2018 per a homes és del 21.5% i el de dones un 12.5% (segons fonts de l'IDESCAT). Un % del 21% és una dada elevada en el cas dels homes i que mereix veure quin són els motius que la generen.
El que si és clar és que si volem resoldre el tema no podem estigmatitzar els qui fracassen i tenen dificultats per trobar un encaix en el sistema, anomenant-los mandrosos.
La motivació ve de la necessitat i també del plaer que neix de l'estomac, per a allò que t'agrada fer, allò que et crida i et fa brillar els ulls. I ho dic perquè no he vist mai un infant que neixi amb els ulls sense brillantor.
Els adults som els qui podem mantenir aquesta brillantor viva. Ells ens miren, ens escolten i segons veuen, reben i els permetem experimentar, mantenen la flama encesa i la brillantor, o s'apaga i es va tornant mate.
Si nosaltres no hi arribem per nosaltres, si més no cuidar els ulls brillants dels infants i joves és un bon propòsit.
Mateu Boldú
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada