En una cita al mur de Facebook he mencionat la teràpia i la vida. Són dos espais en els que passen es viu l'experiència de la vida. Quan a la vida les experiències ens passen desapercebudes pot ser perquè anem atabalats i amb "l'automàtic" i no prenem consciència del que sentim (emocions), del què ens dol o incomoda, i què ens fa sentir joia. També perquè no estem en contacte real amb el que passa fora, no som conscients que el que passa, sovint, no és el que veiem "realment", sinó el que ja tenim preconcebut en la nostra ment. Pressuposem.
I com és?
Doncs perquè el que és obvi, està condicionat per la rapidesa amb que el cervell associa imatges a altres experiències de la vida, doloroses o alegres, i fa que les nostres emocions connectin amb el que vam sentir en aquell moment. Sigui una emoció agradable o dolorosa.
La ment és una base de dades molt potent, plena d'imatges, de frases, de llenguatge, de valors, creences i no para d'emetre judicis, comparant l'experiència actual amb les experiències passades, i així poder classificar en múltiples factors, de risc, d'oportunitat, per quedar-nos tranquils o per posar-nos en alerta. Les experiències han quedat registrades en el nostre cos, la nostra ment (en forma de pensament o diàleg intern), la nostra emoció, i per tant condicionen la nostra manera d'actuar. Els nostres patrons de conducta apresos i que repetim, una vegada i una altra, davant de determinats estímuls externs.
Si pensem en una època en que l'ésser humà se sentia constantment amenaçat per perills reals que podien significar la vida o la mort, podem entendre que les nostres reaccions actuals siguin aquestes. Si ens n'adonem i podem posar en context el que sigui que està passant, veurem que moltes vegades, no estem en perill, sinó que relacionem el fet amb una situació passada en la que ens vam sentir en perill o afortunats (no tot són perills.... ). Em refereixo en aquest escrit als registres que hem fet del perill. Sobretot en edats primerenques, quan érem nens i no teniem els recursos per fer front a les amenaces que rebíem, reals o imaginades, dels adults, de l'entorn.
L'important no és valorar si era real l'amenaça o no, sinó, com cadascú de nosaltres percebíem les situacions, com amenaçants o no, i això en part és el que en l'actualitat ens limita viure en plenitud.
Un exemple pot ser que davant de discussions entre persones, mirem de pacificar sempre, o desviar l'atenció. "No podem deixar" que els altres tinguin una discussió sense que intervinguem i mirem d'apaivagar els ànims. Quan potser, el que convé, és que les persones parlem i expressem el que sentim i pensem, i sobretot ens fem responsables dels nostres actes. Si intervenim no sabem que hagués passat, si s'hagués resolt o no. Però com que per nosaltres discussió és sinònim de descontrol i agressivitat, fruit d'experiències passades o per instint natural, mirem de tapar-ho ràpidament i distreure els ànims.
Si sempre actuem així, els altres esperaran que ho fem quan hi hagi conflicte i el dia que no ho fem, segurament ens ho retrauran i això pot acabar per incomodar-nos. Sembla doncs que ens estem fent càrrec de quelcom que no ens pertoca i n'assumim la responsabilitat, per fer que tot estigui en pau. Quina càrrega!. Algun dia ens acabem adonant que estem cansats de fer sempre de mitjancers i pacificadors i això ens pesa i ens cansa.
Per això és recomanable estar en el present i viure el que hi ha, per poder observar què em passa internament, què passa externament i com actuo, atenent a aquesta lent intermitja (la ment) que em fa veure les coses de determinada manera i actuar. Cosa que pot ser encertada en ocasions i en d'altres, em pot posar en situacions incòmodes i no desitjades.
Un bon exercici, és veure quins patrons de comportament són potenciadors i quins són un disparador intern, fruit d'una necessitat o amenaça no real. I segurament necessitaré revisar-lo, per estar i viure més en pau.
I aquest treball és diari i enriquidor i com més el practico, més en pau estic i menys faig servir "l'automàtic", per deixar espai a noves maneres d'actuar, més saludables per mi i per als altres.
Seguim aprenent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada