Oberts a l'amor

Estimar pel que som, no pel que tenim.

Puc dir que sovint he vist persones de la mateixa família essent dures i gens compassives amb les dificultats de l'altre. Cosa que es fa del tot inversemblant si pensem que el nucli de la família és d'entrada l'amor. M'hi incloc jo també. No ho vull justificar, simplement donar llum al que és així, des de fa molts anys i en algunes famílies, ja sabem que generalitzar no representa les individualitats.

La fredor emocional, basada en l'amor com a recompensa pels èxits assolits, o els resultats esperats, no és amor. Esperem que siguis bona nena, o bon nen, que no molestis, que facis "el que toca" i no al contrari. Bé, que deixis de ser i experimentar, perquè patim perquè la societat en que vius, et pugui incloure i no et converteixis en un marginat/ada. Si fas el que et diem, et premiarem, és a dir, si deixes de ser tu, per ser el que volem, tindràs premi. I aquí és on ja no parlem d'amor i la criatura no va al món estimant, sinó manipulant, intercanviant, falsejant, simulant, seduint.... Un comportament del tot neuròtic.

Per altra banda és un patiment innecessari dels pares i familiars, mestres i "autoritats competents", que si saben escoltar les emocions, donar-los un lloc i no penalitzar la ràbia, la desobediència, la rebel·lia, el rancor, la felicitat o els salts d'alegria, tot es fa més fàcil i torna al centre l'emocionalitat d'aquella criatura o persona. Els extrems s'integrarien, perquè es reconeixerien i es validaria l'expressió del que és. Negar la ràbia a un nen, és negar-li la capacitat de crear. De la ràbia afloren moltes propostes, s'hi s'orienta bé. És la força motora necessària per anar endavant. Les persones meselles no fan proeses, simplement segueixen el ramat. Per tant als familiars que volen que els nens prosperin i siguin famosos, estan fent justament el contrari, o el capen o el converteixen en un penitent que va buscant el reconeixement i l'amor, a través de l'èxit, l'status, els bens materials....

Donar espai al que ens passa i sentim, normalitza el que som, éssers humans emocionals, mentals i instintius. Els prejudicis per fer encaixar a tots i totes en un estereotip, acaba per fer que les persones se sentin soles, buides, no estimades i sense acceptar-se. O persones superexigents i exitoses que no tenen cap mena de compassió.

Bàsicament estem en una societat que premia l'esforç i el converteix en moneda de canvi per amor. Jo mateix he heretat aquest model de societat freda i estic treballant-me per desprendre-me'n i tornar a l'essència. Un llarg camí, us ho asseguro.

Per això proposo que obrim el cor al que som i tinguem capacitat de ser flexibles i obrir els braços al que ens incomoda, a la diferència, a les persones com són. Estimem-nos i estimem als altres.

I tu com ho veus?

Bon dia
Mateu