Boig per tu

Aquest poema que podeu llegir a continuació parla d'un amor apassionat, un amor cec, explosiu i a l'hora intens. Intens per la joia que senten els que s'hi troben i pel dolor que pateixen.

Quan dos persones s'enamoren i s'entreguen a l'altre apassionadament (que us explico oi?, com si no ho sabéssiu, perdoneu la meva arrogància, no us vull alliçonar, simplement exposar el que jo també he viscut), es fonen l'un en l'altre, es crea una codependència que segons com, és malaltissa, perquè es necessiten a tota hora i no poden estar l'un sense l'altre.

Simplement perquè el que vivien fins ara no els omplia, simplement per què el dolor que duien a sobre era tan gran, que la dosi d'amor necessària per paliar-lo suposaria estar una eternitat sentint-se estimat/da.

Del que és aquesta necessitat d'amor d'un altre i que oblida la possibilitat de ser nosaltres mateixos que ens el donem, he escrit 4 ratlles, abans del poema.

"Enamorar-se és meravellós. És un moment vital de confluència i connexió amb l'altre. És molt agradable viure'l.

Quan la relació comença a trobar les primeres diferències i necessitats individuals i té dificultats per a resoldre-les, és quan estem davant del repte en que es mostra si l'amor en la relació és sa o depenent i tòxic.

El repte doncs, està en la capacitat de fer-nos responsables de les pròpies mancances i entendre que a l'altre no li correspon fer-se'n càrrec. Per exemple si demano que l'altre em doni seguretat, o em cuidi, o em faci cas, que no parli amb altres homes.... puc estar buscant allò que el pare i la mare no em van donar i ara d'adult, segueixo trobant a faltar. Que em mirin i estiguin per mi. Enlloc de buscar una relació amb una dona o un home madur, demano un pare o mare, que em cuidi. Culpo a l'altre del meu dolor, el meu ego vol protegir la meva ferida i amagar la meva vulnerabilitat, i això fa mal a la relació.

Sí l'enamorament, l'amor que busco, és per que no em faci mal la ferida i faig responsable a l'altre del que em dol, estic esperant una solució externa que va reproduint el patró de relació i el dolor. No acabo mai de "sentir-me" estimat/da.

Únicament, quan puc fer-me càrrec de la ferida de la infantesa i no exigir a la parella que me la guareixi, és quan arriba l'amor. L'amor que dono, doncs, és el mateix que em dono, el que vaig aprendre dels pares. L'amor que rebo de l'altre, és el que es dóna ell/a mateix/a, el que va rebre dels seus pares.

Un altre punt de vista que desenvoluparé més endavant, és com expressem o no, la necessitat d'amor, que el sapiguem demanar sense malmetre la nostra autoestima, simplement reconeixent que hi ha moments que ens sentim vulnerables i necessitem sentir-nos estimats. El com ho fem és on està la diferència entre, demanar-lo per caritat o exigir-lo.

Trobareu un poema a continuació que parla d'un amor intens."

Amor en guerra

Volíem trobar la manera de seguir amb aquella agonia
Que va partir el nostre cor amb alegria
Una part era teva, l’altre estava en lloguer
Ja n'havíem tret els mobles
Només hi quedava l’olor del plaer

Si fugia d’ell tu hi venies
Si venia jo tu en sorties corrent

No hi havia camí del mig sinó el desert
Sense aigua ni amics tuaregs
I deixàvem als corbs que ens robessin l’aire
Podíem estar dies i dies sentint la ràbia
Quan no teníem la nostra companyia

El meu cos xop demanava que l’abracés
Sinó volia que s’escolés
El teu demanava el mateix
Però no s’ho permetia

Tot era del color dels ulls de l’altre
Ja no veiem el que veiem
I si feia com si no me n’adonés
Topava de morros amb el terra

No hi havia antídot per tanta desfeta
Un cop a terra res t’aixeca
La mort en batalla, és segura
Si no mesures amb qui t’enfrontes
Caus en braços de l'amargura

L'amor sap molt bé on fa ferida
Per no patir ni arriscar la seva vida
I nosaltres ens fèiem els cecs
Però volíem guanyar-li la partida

Un joc d’amor, convertit en guerra
D’innocents al servei de la ceguera

No buscàvem més, havíem trobat el que volíem
Jugàvem fort i amb valentia
i ens va tocar el rebre dels inconscients

Finalment vam parar a la riba suaument
i entrellaçats vam caure a l’aigua
per transformar aquella agonia
en amor i guanyar a la guerra la partida