Aquest poema que
podeu llegir a continuació parla d'un amor apassionat, un amor cec, explosiu i
a l'hora intens. Intens per la joia que senten els que s'hi troben i pel dolor
que pateixen.
Quan dos persones
s'enamoren i s'entreguen a l'altre apassionadament (que us explico oi?, com si
no ho sabéssiu, perdoneu la meva arrogància, no us vull alliçonar, simplement
exposar el que jo també he viscut), es fonen l'un en l'altre, es crea una codependència
que segons com, és malaltissa, perquè es necessiten a tota hora i no poden
estar l'un sense l'altre.
Simplement perquè el
que vivien fins ara no els omplia, simplement per què el dolor que duien a
sobre era tan gran, que la dosi d'amor necessària per paliar-lo suposaria estar
una eternitat sentint-se estimat/da.
Del que és aquesta
necessitat d'amor d'un altre i que oblida la possibilitat de ser nosaltres
mateixos que ens el donem, he escrit 4 ratlles, abans del poema.
"Enamorar-se és
meravellós. És un moment vital de confluència i connexió amb l'altre. És molt
agradable viure'l.
Quan la relació
comença a trobar les primeres diferències i necessitats individuals i té
dificultats per a resoldre-les, és quan estem davant del repte en que es mostra
si l'amor en la relació és sa o depenent i tòxic.
El repte doncs, està
en la capacitat de fer-nos responsables de les pròpies mancances i entendre que
a l'altre no li correspon fer-se'n càrrec. Per exemple si demano que l'altre em
doni seguretat, o em cuidi, o em faci cas, que no parli amb altres homes....
puc estar buscant allò que el pare i la mare no em van donar i ara d'adult,
segueixo trobant a faltar. Que em mirin i estiguin per mi. Enlloc de buscar una
relació amb una dona o un home madur, demano un pare o mare, que em cuidi.
Culpo a l'altre del meu dolor, el meu ego vol protegir la meva ferida i amagar
la meva vulnerabilitat, i això fa mal a la relació.
Sí l'enamorament,
l'amor que busco, és per que no em faci mal la ferida i faig responsable a
l'altre del que em dol, estic esperant una solució externa que va reproduint el
patró de relació i el dolor. No acabo mai de "sentir-me" estimat/da.
Únicament, quan puc
fer-me càrrec de la ferida de la infantesa i no exigir a la parella que me la
guareixi, és quan arriba l'amor. L'amor que dono, doncs, és el mateix que em
dono, el que vaig aprendre dels pares. L'amor que rebo de l'altre, és el que es
dóna ell/a mateix/a, el que va rebre dels seus pares.
Un altre punt de
vista que desenvoluparé més endavant, és com expressem o no, la necessitat
d'amor, que el sapiguem demanar sense malmetre la nostra autoestima, simplement
reconeixent que hi ha moments que ens sentim vulnerables i necessitem
sentir-nos estimats. El com ho fem és on està la diferència entre, demanar-lo
per caritat o exigir-lo.
Trobareu un poema a
continuació que parla d'un amor intens."
Amor en guerra
Volíem trobar la manera de seguir amb aquella agonia
Que va partir el nostre cor amb alegria
Una part era teva, l’altre estava en lloguer
Ja n'havíem tret els mobles
Només hi quedava l’olor del plaer
Que va partir el nostre cor amb alegria
Una part era teva, l’altre estava en lloguer
Ja n'havíem tret els mobles
Només hi quedava l’olor del plaer
Si fugia d’ell tu hi venies
Si venia jo tu en sorties corrent
Si venia jo tu en sorties corrent
No hi havia camí del mig sinó el desert
Sense aigua ni amics tuaregs
I deixàvem als corbs que ens robessin l’aire
Podíem estar dies i dies sentint la ràbia
Quan no teníem la nostra companyia
Sense aigua ni amics tuaregs
I deixàvem als corbs que ens robessin l’aire
Podíem estar dies i dies sentint la ràbia
Quan no teníem la nostra companyia
El meu cos xop demanava que l’abracés
Sinó volia que s’escolés
El teu demanava el mateix
Però no s’ho permetia
Sinó volia que s’escolés
El teu demanava el mateix
Però no s’ho permetia
Tot era del color dels ulls de l’altre
Ja no veiem el que veiem
I si feia com si no me n’adonés
Topava de morros amb el terra
Ja no veiem el que veiem
I si feia com si no me n’adonés
Topava de morros amb el terra
No hi havia antídot per tanta desfeta
Un cop a terra res t’aixeca
La mort en batalla, és segura
Si no mesures amb qui t’enfrontes
Caus en braços de l'amargura
Un cop a terra res t’aixeca
La mort en batalla, és segura
Si no mesures amb qui t’enfrontes
Caus en braços de l'amargura
L'amor sap molt bé on fa ferida
Per no patir ni arriscar la seva vida
I nosaltres ens fèiem els cecs
Però volíem guanyar-li la partida
Per no patir ni arriscar la seva vida
I nosaltres ens fèiem els cecs
Però volíem guanyar-li la partida
Un joc d’amor, convertit en guerra
D’innocents al servei de la ceguera
D’innocents al servei de la ceguera
No buscàvem més, havíem trobat el que volíem
Jugàvem fort i amb valentia
i ens va tocar el rebre dels inconscients
Jugàvem fort i amb valentia
i ens va tocar el rebre dels inconscients
Finalment vam parar a la riba suaument
i entrellaçats vam caure a l’aigua
per transformar aquella agonia
en amor i guanyar a la guerra la partida
i entrellaçats vam caure a l’aigua
per transformar aquella agonia
en amor i guanyar a la guerra la partida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada