El silenci

Sovint associo silenci i solitud. I és cert que són situacions o moments que es poden donar al mateix temps.

El silenci a la vegada, és per a mi la connexió amb la pau, la tranquil·litat, el res. I aquest res ho és tot. Quan res em neguiteja, el meu cap està en silenci, el meu cos no es queixa, la meva respiració és pausada, i sento pau en el meu interior, no necessito res més. És el silenci que reconec com a saludable.

I la solitud que sovint acompanya a aquest silenci, és també un bany d'amor. Jo mateix m'acarono amb la respiració. Em fa un massatge intern des dels pulmons i s'expandeix vibrant a tot el cos.

Ara mateix quan escric aquestes ratlles la sento i em fa sentir tranquil i relaxat.

Si mantinc aquesta quietud, aquest silenci intern, aquesta solitud, no necessito cap estímul, cap conversa, ningú que em distregui. I a l'hora reconec que si algú se m'acosta, podré estar tranquil i escoltar-lo.

Sol és fàcil estar tranquil, amb una altra persona és més complex. Malgrat això quan estic amb algú en silenci, els dos, i comparteixo moments de vida, aleshores també puc sentir que les dues ànimes, els dos cors bateguen i s'acompassen. Res és necessari, simplement estar, per que no hi ha judici, no hi ha expectativa, simplement hi ha presència i això és meditació, consciència plena en estat pur. Ser un, en tot.

Ser tots en un.

Segueixo respirant.