Escoltar amb el cos, la ment, l'emoció.

En l'esforç d'ajudar a les persones es on em puc perdre.

Quan em miro a mi i aconsegueixo entendre'm, estic una mica més a prop que els altres s'entenguin. Sembla paradoxal que per a acompanyar a algú, amic, parella, client, pacient, m'hagi de mirar a mi i no a ell.

No és ben bé així, el que és, és que em miro a mi a través d'ell.
Allò que porta l'altre en la conversa, el seu dolor, el seu problema, m'afecta i em fa sentir i recordar situacions de la meva vida, per on he passat el mateix, o si més no, sento el que sento quan m'ho explica. Perquè els humans tenim capacitat d'empatitzar amb les emocions dels altres.

Empatitzar vol dir adonar-se que el que l'altre sent, també ho sento jo. I estic al seu costat, respirant, escoltant, sentint. Sense interpretar, sense buscar solucions, simplement estant present.

Quan em faig meu el problema i busco una solució, em poso a pensar, faig propostes, no estic atenent a l'altre. I en principi algú pot dir: "- Oohh! que bé!, ell em dona solucions als meus problemes. Ell m'entén"

Malauradament el que fa és substituir-te, i et pren la capacitat que canvis alguna cosa. Sí, és més còmode, i puntualment pot servir per alguna cosa, però crea una dependència i lligam que fan, a un, el qui soluciona, i l'altre, el que no se sent capaç.

Així que ajudar a l'altre a fer-se responsable del que sent, en aquest moment, el fa conscient de com està. Quan busca una solució que no arriba i la seva ment col·lapsa necessita una altra ment que li resolgui i això el debilita.

I realment necessita trobar la calma interna, la seva pròpia pau per tenir espai i que la ment trobi solucions creatives. Per això, respirar i atendre al que em fa mal, és donar espai al que és. Fer un "break" mental i anar-me'n al cos, per connectar amb el que sento, plorar, cridar, escriure, còrrer, moure'm, caminar o meditar, i deixar passar els pensaments repetitius i dolorosos que no em donen cap solució.

Si el que t'estima, et cuida o t'acompanya, no et dona solucions, no creguis que no està per tu, és més que això, t'està ajudant a connectar amb tu, per que tu et facis càrrec del que et passa i puguis trobar la teva solució.

Aquesta distància és saludable per les relacions i bàsica per a la relació terapeuta - client/pacient.
La individuació i la no confluència.

Així el terapeuta també pot ressonar amb el que li passa a l'altre i arribar a comprendre'l en l'emoció. I el client se sentirà entès i l'ajudarà a anar trobant un nou camí. Una porta que s'obre per a que l'altre aprengui a acompanyar-se i anar guanyant autonomia.

Estar present, en l'aquí i l'ara i escoltar, és el primer pas.

Fer-nos responsables del que sentim, el que sigui i on ho sentim.
Què ens passa a quan l'altre ens explica el seu dolor?
Poder-li retornar com ens sentim per que a l'hora connecti amb el que sent i amb la compassió que es genera.

Quan puc fer-me responsable del que sento, faig i dic, en el present, puc començar a integrar el que sóc, el que faig i arribar a veure com puc estar i sentir de diferent manera.

Bon dia

Mateu