Quan faig per fer veure allò que no sóc. Quan em mostro de manera que, inconscientment, estic dient "no t'ensenyo com estic, només la pantalla que veus, perquè mostrar la meva vulnerabilitat, la meva feblesa o neguit, seria despullar-me i aquesta sensació no m'agrada sentir-la".
Escric això i ho faig des de la consciència del que em passa. No estic tota l'estona mostrant la meva vulnerabilitat, a tothom i a tothora.
Amb aquestes ratlles dibuixo el que percebo sovint en mi i en altres (òbviament ho veig en els altres perquè ho projecto, i em ressona quan els altres actuen de determinada manera, i m'hi sento identificat).
Vull mostrar una part meva, nostra, de les persones, que sovint no mostrem, perquè és dolorosa i perquè fer-ho requereix molta valentia, per un costat, i responsabilitat per l'altra. No sempre estem en disposició de mostrar les nostres febleses, per què no és el lloc, el moment, ni amb les persones adequades per fer-ho.
El que vull aportar és, què passa quan veig en un altre, que no ho està passant bé i ens tenim certa confiança, i insisteix en mostrar una cara feliç o una imatge tranquil·la, quan els senyals que m'arriben, és que alguna cosa li passa, perquè no és coherent el que diu, amb el to de veu, el llenguatge corporal, el rictus, la tensió de la cara o la mirada perduda.
Quan em trobo en aquesta situació, veig l'altre fent esforços per amagar quelcom i la situació es fa tensa. Com haig d'actuar per sentir-me a gust? Dir-li-ho? Obviar-ho i respirar tranquil·lament? Canviar de conversa i parlar d'una altra cosa? Dir que me n'haig d'anar i que ja ens veurem?
I em pregunto, perquè tantes preguntes? i la resposta és, per a què.
Darrera el patiment d'una persona, els humans sans, empatitzem. En el meu cas m'agradaria poder ajudar-la. I malgrat això, veig que a l'altre li costa obrir-se, i a mi em costa preguntar, per no incomodar-la, si està bé o què li passa, perquè li veig la mirada fixe en un punt o el que sigui se'm fa evident quan l'escolto.
La dificultat per abordar els problemes, les dificultats, és la manera en com cadascú mira de trobar una sortida, un solució, com demanem ajuda, acceptant la nostra vulnerabilitat, sense que aquesta sigui un desgreuge o ens faci avergonyir.
L'arrel de la solució es troba en traspassar aquesta sensació de fragilitat. Atrevir-nos a obrir el tema, a demanar ajuda, a deixar-nos acompanyar.
I als qui acompanyem, a saber entendre que l'altre necessita el seu temps, i que si a l'acompanyar-lo hi ha quelcom que ens fa sentir incomoditat, comenci a veure què em passa, i ser el primer a mostrar a l'altre, la meva fragilitat, el meu no saber què fer. Perquè vegi que fins i tot, el qui acompanya, té dificultats, i no passa res.
Abans de voler ajudar a l'altre, em cal reconèixer les meves pròpies dificultats, ja que la necessitat és primer aprendre a conviure amb els propis neguits, i veure si els puc resoldre. A vegades no es resolen, a vegades no cal, perquè els crea la pròpia ment i quan aconseguim calmar-la, tot va tornant al seu lloc.
Per acompanyar a l'altre convé saber sostenir el meu i el seu neguit. I el més senzill i, a l'hora difícil, és, saber no fer res, simplement estar, i aquí hi ha el per a què... Per a què l'altre trobi la seva pau, la seva veu i la seva tranquil·litat, i no necessiti ajuda externa, sinó la seva pròpia manera de fer, pensar, i actuar, que li permetin retrobar el centre, el seu propi benestar i la seva autonomia.
La cura dels altres passa pel saber sostenir els propis neguits. Si jo sé estar en pau veient el patiment de l'altre, el puc ajudar. Si estic intranquil, li afegiré patiment.
Per això la pau del qui acompanya, no és fredor o distància, sinó, empatia i sostén.
I això és possible.
Escric això i ho faig des de la consciència del que em passa. No estic tota l'estona mostrant la meva vulnerabilitat, a tothom i a tothora.
Amb aquestes ratlles dibuixo el que percebo sovint en mi i en altres (òbviament ho veig en els altres perquè ho projecto, i em ressona quan els altres actuen de determinada manera, i m'hi sento identificat).
Vull mostrar una part meva, nostra, de les persones, que sovint no mostrem, perquè és dolorosa i perquè fer-ho requereix molta valentia, per un costat, i responsabilitat per l'altra. No sempre estem en disposició de mostrar les nostres febleses, per què no és el lloc, el moment, ni amb les persones adequades per fer-ho.
El que vull aportar és, què passa quan veig en un altre, que no ho està passant bé i ens tenim certa confiança, i insisteix en mostrar una cara feliç o una imatge tranquil·la, quan els senyals que m'arriben, és que alguna cosa li passa, perquè no és coherent el que diu, amb el to de veu, el llenguatge corporal, el rictus, la tensió de la cara o la mirada perduda.
Quan em trobo en aquesta situació, veig l'altre fent esforços per amagar quelcom i la situació es fa tensa. Com haig d'actuar per sentir-me a gust? Dir-li-ho? Obviar-ho i respirar tranquil·lament? Canviar de conversa i parlar d'una altra cosa? Dir que me n'haig d'anar i que ja ens veurem?
I em pregunto, perquè tantes preguntes? i la resposta és, per a què.
Darrera el patiment d'una persona, els humans sans, empatitzem. En el meu cas m'agradaria poder ajudar-la. I malgrat això, veig que a l'altre li costa obrir-se, i a mi em costa preguntar, per no incomodar-la, si està bé o què li passa, perquè li veig la mirada fixe en un punt o el que sigui se'm fa evident quan l'escolto.
La dificultat per abordar els problemes, les dificultats, és la manera en com cadascú mira de trobar una sortida, un solució, com demanem ajuda, acceptant la nostra vulnerabilitat, sense que aquesta sigui un desgreuge o ens faci avergonyir.
L'arrel de la solució es troba en traspassar aquesta sensació de fragilitat. Atrevir-nos a obrir el tema, a demanar ajuda, a deixar-nos acompanyar.
I als qui acompanyem, a saber entendre que l'altre necessita el seu temps, i que si a l'acompanyar-lo hi ha quelcom que ens fa sentir incomoditat, comenci a veure què em passa, i ser el primer a mostrar a l'altre, la meva fragilitat, el meu no saber què fer. Perquè vegi que fins i tot, el qui acompanya, té dificultats, i no passa res.
Abans de voler ajudar a l'altre, em cal reconèixer les meves pròpies dificultats, ja que la necessitat és primer aprendre a conviure amb els propis neguits, i veure si els puc resoldre. A vegades no es resolen, a vegades no cal, perquè els crea la pròpia ment i quan aconseguim calmar-la, tot va tornant al seu lloc.
Per acompanyar a l'altre convé saber sostenir el meu i el seu neguit. I el més senzill i, a l'hora difícil, és, saber no fer res, simplement estar, i aquí hi ha el per a què... Per a què l'altre trobi la seva pau, la seva veu i la seva tranquil·litat, i no necessiti ajuda externa, sinó la seva pròpia manera de fer, pensar, i actuar, que li permetin retrobar el centre, el seu propi benestar i la seva autonomia.
La cura dels altres passa pel saber sostenir els propis neguits. Si jo sé estar en pau veient el patiment de l'altre, el puc ajudar. Si estic intranquil, li afegiré patiment.
Per això la pau del qui acompanya, no és fredor o distància, sinó, empatia i sostén.
I això és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada