Compassió i dolor

Hi ha moments en que estic amb altres persones i sento dolor al pit, m'adono que el que em demana el cos, és contacte. Contacte de conversa, de ser vist, de sentir que formo part del grup. Aquest sentiment de pertinença està condicionat al que jo faci o facin els altres, i en aquest cas pot crear una situació dependència emocional.

És un anhel, el de la pertinença, que si el grup percep que n'estic necessitat, el pot usar per manipular. Aquest afebliment davant de segons quines persones pot fer que em senti maltractat, molest per la manera com es relacionen amb mi, o simplement no es relacionen. Si estigués en pau, tranquil, no les viuria de la mateixa manera, per que la meva atenció no estaria posada en el que fan els altres sinó en el que faig jo.

En un altre sentit, jo mateix, per voler pertànyer, puc mirar de manipular al grup perquè em faci cas. I això em situa també, en posició de feblesa. Si no em fan cas o no aconsegueixo el que em proposo, és possible que els retregui que no em fan cas o em senti maltractat.

Aquesta manera de relacionar-me, m'allunya de mi, del meu ésser, de la meva presència i arrelament al moment present i a l'hora, fa que la meva relació amb el grup sigui fingida, forçada, feble, ja que el que finalment busco, és que em sostinguin. Com si fossin la meva mare.
I això també es pot donar amb els meus amics, amb la parella, fills o altres relacions.

I quina diferència hi ha entre estar acompanyat i sentir-me acompanyat. Al final són la mateixa cosa. Ja que la base és en com m'acompanyo jo mateix. Si sóc capaç de veure la meva necessitat, si m'atreveixo relacionar-me amb els altres des d'un lloc sa, sense lligams i de forma lliure. Si em responsabilitzo puc valorar què fer. Fixar-me en com demano ajuda. O com faig perquè els altres se m'acostin. Manipulo o mostro i demano el que vull?
L'emoció que tinc quan estic amb mi i amb els altres, és clau per estar en pau o sentir incomoditat.

M'adono que això és cabdal per a la meva persona i no sé, quan em llegeixes, si també, en ocasions, tens aquesta sensació de buit, d'estar al marge, sol/a, malgrat estar en grup.

Quan prenc consciència d'aquesta sensació d'abandó respiro i m'adono que és un reclam del meu infant desatès. I si sóc capaç de veure-ho, deixo de buscar la culpa en els altres i me'n faig càrrec. Estic atent a anar desfent la sensació d'angoixa i sentir una escalfor al pit, una flama, un motor muscular en el plexe solar que em sosté.

La sensació de tenir-me, cuidar-me, fent la funció mare, em permet estar millor, en pau, calmat. Obert a donar i rebre amor, que és diferent a sentir-me poderós per que em sento autònom i no necessito a ningú.

Si tinc aquesta escalfor al pit, puc compartir-la amb l'altre. Puc tenir una mirada compassiva i amorosa cap a l'altre. Sigui quin sigui el seu estat anímic. Aquesta obertura de pit, obert a l'amor, em dona centre i terra. Em permet sentir-me part d'un tot, sentir que formo part del grup. Respiro plàcidament i visc en pau.

Insisteixo que és una sensació que no és per a prescindir dels altres, ans al contrari. Aquesta obertura fa que m'acosti als altres tenint el meu lloc, sense demanar i expressant de forma clara el que necessito.

Així és com em sento en ocasions.