Cada cop que deixo anar la necessitat de ser estimat, dono espai a que millori la meva salut emocional, i disminueixi la possibilitat d'enganyar a qui li demano m'estimi.
Quan m'acosto a una persona, des de la mancança d'amor, fingint no tenir-la, m'enganyo a mi i a l'altre. O, si m'he acostat a algú “dient-li”: et necessito, necessito el teu amor, l'estic convertint en un pal·liatiu a la meva manca d'amor, en un objecte.
M'he enganyat pensant que estimava i el que feia era demanar ser estimat, sense fer-me càrrec del meu amor, ni del de l’altre. I si he trobat aquest amor, és per que l'altre estava en la mateixa situació i s'ha convertit en un intercanvi de mancances, que habitualment si no són correspostes, acaben en exigència i retrets.
No és fàcil reconèixer que estic mancat d'amor, i que el primer que necessito és estimar-me per poder estimar a una altra persona. Així, em puc donar als altres honestament, sense demanar res a canvi. I si els altres em demanen, podré veure la seva necessitat i decidir com em dono sense sentir-me utilitzat.
Quantes relacions es donen entre persones que no estan en pau, que no s'estimen a si mateixes i busquen rebre l'amor de l'altre. L'amor original, l'amor incondicional...
Aquest és el mal amor, o l'amor malentès. Poder estimar a l'altre pel que és i no pel que em dona és estimar i ser lliure.
Segueixo respirant per a conèixer-me i sentir-me cada cop més estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada