Tota la bellesa

Vaig estar mil anys mirant la bellesa
els ulls em vessaven de llàgrimes
i em sentia les entranyes

Navegava per les carenes dalt de les muntanyes
sobre fons blau i núvols esqueixats,
un sol radiant i arbres fent la muda
sentia l'ocre a la pell, jo també mudava

Corria l'aire i aixecava l'escuma del mar,
es batia contra les pedres
i sentia com els ocells cantaven enjogassats,
sobre una catifa de pins verds i matolls baixos

I no sabia què em faltava
No sabia què em faltava
Sempre buscant l'instant més bell
La sensació més plaent
sentint, veient, escoltant la bellesa

Em vaig perdre de tant sentir
tan era el que volia captar per omplir un buit que em matava

i a base d'anys i de paciència
de deixar de mirar amb ulls i mirar amb l'ànima
Vaig començar a veure d'on sortia tanta bellesa

I no podia ser cert
No podia ser, que el que veia fora era el que duia a dins
Sinó, com ho reconeixia?
I com em vaig sentir de tranquil
I com vaig poder mirar, sense buscar
Simplement contemplant que el que tenia a dins, era a fora.

Petites espurnes de vida en un indret podrit, em connectaven amb la bellesa
I no vaig necessitar sentir l'anhel de veure bellesa
I no vaig repudiar mai més cap lloc , sensació o persona,
perquè no eren belles.

I el cor, i el pit esclataven amb cada sensació
fos o no fos com jo creia que era la bellesa

Perquè la vida amb tot el que mostra és bella
Sí, és crua a instants, però sense aquesta cruesa sabria distingir la bellesa?

Mateu Boldú